LA CORRECCIÓ FRATERNA

 

Moltes vegades, des d’aquesta pàgina, hem comentat que l’existència dels altres no és gratuïta, sinó que és la nostra principal font de saviesa. Els altres ens mostren aspectes de nosaltres mateixos que no ens agraden, que hem de millorar o bé que ens abelleixen. Podríem dir, doncs, que aquells que ens envolten ens ofereixen la possibilitat de corregir els nostres comportaments i la nostra manera de ser i de viure. La correcció fraterna és, doncs, una eina de creixement que ben exercida és d’una gran utilitat. Altra cosa és la forma com som capaços de corregir els germans o d’acceptar les correccions.

 

El diumenge, 7 de setembre, vaig tenir ocasió d’escoltar l’homilia del Pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat, a la Missa conventual, que van retransmetre per TV3, i que justament tocava aquest tema.

 

D’acord amb l’evangeli de Mateu, hi ha tres etapes de la correcció fraterna: primer a soles, després davant de dos o tres testimonis, i finalment denunciar-ho a tota la comunitat (Mt 18).

 

Amb paraules del Pare Raguer “una primera condició de la correcció fraterna consisteix a no dir per darrere el que no gosaríem dir al davant. Potser sí que en algun cas convindrà comentar amb un tercer el mal comportament d’algú, però s’haurà de fer, no per criticar l’absent, sinó per pensar la millor manera d’ajudar-lo. Una altra manera de formular aquesta regla seria: parlar dels altres tal com t’agradaria que els altres parlessin de tu.”

 

I continua: “Sempre és desagradable rebre una correcció, i per tant cal comprendre que la primera reacció sigui negativa. Però el qui corregeix s’hauria de fer aquesta reflexió: si ell no accepta l’observació que li faig, és que abans no li he demostrat prou que l’estimo, que li ho dic pel seu bé, i no per altres motivacions. Precisament una motivació molt freqüent, per bé que no confessada, i que impedeix que la correcció doni fruit, és quan es fa no per amor, pensant en el bé del germà, i en el mal del qual se’l vol treure, sinó per desfogar-se un mateix. Parlem per desfogar-nos quan portem molt de temps criticant mentalment la manera de fer de l’altre, i així que se’ns presenta l’avinentesa engeguem en veu alta la crítica. Un indici segur que es tracta d’un desfogament, i no d’una correcció fraterna, és quan faig la reprensió com una rèplica a una crítica que m’han fet a mi. La forma clàssica d’aquesta rèplica és més ho ets tu!, o bé: pitjor tu, que fas això altre!.”

 

Em va fascinar aquesta manera de parlar d’allò que hem de fer pel bé dels altres i que, massa sovint, disfressem amb crítiques innecessàries i estèrils que fan més mal que bé

 

Si vivim i actuem des de l’amor, serem capaços de ser un regal per als altres en tot allò que els comuniquem i, de la mateixa manera, podrem viure amb serenor i agraïment les correccions dels altres que, sens dubte, ens ajuden a millorar.

 

Regina Ferrando

18 de setembre de 2008