CRISI

 

Després de les vacances d’estiu, reprenem el nou curs que s’inicia amb força inquietud pel que fa a la crisi en la que estem immersos i que els mitjans de comunicació s’han entossudit a fer-nos patent durant totes les vacances. Si bé és cert que a nivell mundial el sistema capitalista ja fa temps que fa aigües, també és cert que la consciència de crisi ens ajuda a tocar de peus a terra i revisar seriosament les nostres compulsions consumistes.

 

El món està immers en les contradiccions més polaritzades. De la mateixa manera que cada vegada hi ha més éssers humans que passen fam, també hi ha persones, poques, que acaparen grans quantitats de la riquesa del planeta. Sense anar més lluny, fa uns dies, en el canal 3/24 entrevistaven un emprenedor que està organitzant uns viatges a l’espai, per contemplar la terra en tota la seva esplendor, que s’iniciaran, si Déu no hi posa remei, el 2010. Les vacances en qüestió duraran una setmaneta i els beneficiaris pagaran la nimiesa  de 3 milions d’euros (500 milions de les nostres enyorades pessetes) i, pel que sembla, ara per ara, ja tenen un  centenar de candidats, dels quals 30 ja han fet la paga i senyal. Sentir aquesta entrevista, mentre contínuament ens estan amenaçant amb el mal auguri d’una crisi que haurem de patir fins qui sap quan, no deixa de ser al·lucinant. No puc deixar de pensar quantes persones deixarien de passar fam si algun d’aquests privilegiats decidissin renunciar a aquestes vacances i fessin una donació com cal.

 

Queda clar que la solució no passa per les decisions polítiques, cada vegada més allunyades de les preocupacions reals dels éssers humans, sinó per la conscienciació individual de cada un de nosaltres.

 

En la mesura que siguem capaços de ser feliços amb allò que som i de no deixar-nos governar per aquells que s’entossudeixen a fer-nos  comprar compulsivament, anirem anivellant la balança de les injustícies. El nostre camp d’acció és insignificant si ens el mirem individualment, però pot arribar a ser molt poderós si sumem les accions col·lectives.

 

Podem començar per deixar de llençar menjar sobrant, intentant consumir allò que és just i necessari i, alhora, sentir-nos privilegiats. Podem ser feliços amb molt menys d’allò a que ens fan aspirar, perquè, no ho oblidem, la nostra felicitat no depèn dels nostres èxits materials, sinó de la quantitat d’amor i respecte que posem en tots els nostres actes.

 

Cal revisar, doncs, les nostres expectatives des d’una consciència global, sentint-nos part d’una humanitat que progressarà en la mesura que cada un d’aquells que en formem part ens entossudim a viure gaudint d’allò que som, sense voler arribar més lluny de les nostres possibilitats. A ningú no se li escapa que caldrà renunciar a quelcom en benefici dels altres, però, si amb la nostra renúncia aconseguim que un dels nostres germans no passi calamitats, la recompensa ens omplirà de satisfacció i ens proporcionarà una felicitat sense límits.

 

Regina Ferrando

11 de setembre de 2008