LA SOLUCIÓ ÉS
DINS NOSTRE
Quan som capaços de viure amb els ulls
ben oberts, els ulls del cor,
és clar!, ens adonem de la realitat amb tots
els seus matisos. Contemplar l’entorn des
de la pau interior ens permet veure les ombres, però també les llums que configuren la nostra existència.
Quan hem perdut la pau interior, un
garbuix profund emmascara la nostra percepció i, massa sovint, ens ancora en el
pessimisme i la negativitat, perquè ens impedeix veure l’altre costat del
mirall. En aquests moments de foscor, només som capaços de veure allò que ens
manca, cosa que ens condemna a la infelicitat.
Si en lloc d’això, ens esmercem per
calmar les aigües del nostre llac interior, som capaços d’obrir els ulls del
cor i d’adonar-nos de tot allò que tenim i som, cosa que, automàticament,
desvetlla la nostra capacitat de goig i, sobretot, d’agraïment.
Els pessimistes perden la seva capacitat d’agrair, perquè són incapaços
de valorar tot el bé que la
vida els ha donat. Romanen enfangats en el llot dels seus pensaments
negres i s’hi rebolquen negant qualsevol altra realitat.
Així, doncs, el món que veiem no és més que una projecció de la nostra ment. Quan la nostra
ment resta engarbuixada, veiem el món talment
com si portéssim unes ulleres mal graduades. Res ni ningú no ens pot
lliurar d’aquest estat. Només nosaltres
podem dir prou a una ment que ens condemna a la infelicitat i, deixant de
mirar-nos el melic, florir
a la recerca d’una pau
interior que resta presonera en un racó del nostre ésser.
Cal que prenguem consciència dels
nostres pensaments negatius i ens esmercem incansablement a canviar-los per uns
altres de positius. Si tenim tendència a pensar, només, en les nostres
mancances, obliguem-nos a fer una llista de totes les coses positives que ens
envolten. Si ens adonem que, davant de qualsevol trasbals la nostra ment
s’entossudeix a mostrar-nos només les misèries, fem-la callar explicant-li
totes les coses bones que tenim.
Una bona manera de fugir de la presó mental consisteix a proposar-nos fer feliços tots
aquells que ens envolten. Esmercem el nostre temps a preguntar-nos què podem
fer pels altres i fem-ho.
No esperem pas que la solució ens
vingui de fora, perquè és inútil. La solució només vindrà de dins nostre, quan
siguem capaços de dir prou al nostre tarannà malaltís. Neguem-nos a viure
eternament enfadats amb nosaltres mateixos i amb els altres i la nostra vida canviarà automàticament de color.
I, sobretot, no deixem mai de
somriure. Aquest gest senzill del nostre rostre, que se’ns fa tan difícil en els moments negres, és la millor solució
per catapultar-nos vers la
mirada del cor que ens permet recuperar la joia i la visió agraïda de la vida.
Regina Ferrando
17 de juliol de
2008