LA SOLUCIÓ ÉS DINS NOSTRE

 

Quan som capaços de viure amb els ulls ben oberts, els ulls del cor, és clar!, ens adonem de la realitat amb tots els seus matisos. Contemplar l’entorn des de la pau interior ens permet veure les ombres, però també les llums que configuren la nostra existència.

 

Quan hem perdut la pau interior, un garbuix profund emmascara la nostra percepció i, massa sovint, ens ancora en el pessimisme i la negativitat, perquè ens impedeix veure l’altre costat del mirall. En aquests moments de foscor, només som capaços de veure allò que ens manca, cosa que ens condemna a la infelicitat.

 

Si en lloc d’això, ens esmercem per calmar les aigües del nostre llac interior, som capaços d’obrir els ulls del cor i d’adonar-nos de tot allò que tenim i som, cosa que, automàticament, desvetlla la nostra capacitat de goig i, sobretot, d’agraïment.        

 

Els pessimistes perden la seva capacitat d’agrair, perquè són incapaços de valorar tot el que la vida els ha donat. Romanen enfangats en el llot dels seus pensaments negres i s’hi rebolquen negant qualsevol altra realitat.

 

Així, doncs, el món que veiem no és més que una projecció de la nostra ment. Quan la nostra ment resta engarbuixada, veiem el món talment com si portéssim unes ulleres mal graduades. Res ni ningú no ens pot lliurar d’aquest estat. Només nosaltres podem dir prou a una ment que ens condemna a la infelicitat i, deixant de mirar-nos el melic, florir a la recerca d’una pau interior que resta presonera en un racó del nostre ésser.

 

Cal que prenguem consciència dels nostres pensaments negatius i ens esmercem incansablement a canviar-los per uns altres de positius. Si tenim tendència a pensar, només, en les nostres mancances, obliguem-nos a fer una llista de totes les coses positives que ens envolten. Si ens adonem que, davant de qualsevol trasbals la nostra ment s’entossudeix a mostrar-nos només les misèries, fem-la callar explicant-li totes les coses bones que tenim.

 

Una bona manera de fugir de la presó mental consisteix a proposar-nos fer feliços tots aquells que ens envolten. Esmercem el nostre temps a preguntar-nos què podem fer pels altres i fem-ho.

 

No esperem pas que la solució ens vingui de fora, perquè és inútil. La solució només vindrà de dins nostre, quan siguem capaços de dir prou al nostre tarannà malaltís. Neguem-nos a viure eternament enfadats amb nosaltres mateixos i amb els altres i la nostra vida canviarà automàticament de color.

 

I, sobretot, no deixem mai de somriure. Aquest gest senzill del nostre rostre, que se’ns fa tan difícil en els moments negres, és la millor solució per catapultar-nos vers la mirada del cor que ens permet recuperar la joia i la visió agraïda de la vida.

 

Regina Ferrando

17 de juliol de 2008