LA POR I LA MENTIDA

 

Des del moment, situat a la nostra infantesa, en què descobrim que podem mentir, comencem un llarg periple d’infidelitats amb nosaltres mateixos. Sovint sabem com són les coses, però per algun motiu, decidim verbalitzar-ne unes altres. Tot comença amb aquella escena que gairebé tots hem viscut, quan després d’haver fet una malifeta, a l’interrogatori dels pares o educadors, som capaços de deixar anar aquella frase de “jo no he sigut”, amb una determinació exemplar.

 

Les primeres mentides amaguen les primeres pors. Por de mostrar-nos tal com som, por del rebuig dels altres, por de què deixin d’estimar-nos, por de no ser prou bons, ... Aquest conjunt de pors és la causa que ens empeny a obviar la veritat i disfressar la nostra manera de ser a fi de no perdre prestigi, respecte o estimació.

 

La situació ve agreujada, quan ens adonem que sovint ens han educat per al judici constant. Lluny d’acceptar-nos tal com som, la societat es dedica a expressar-nos, des de ben petits, com hauríem de ser amb la bona intenció de fer de nosaltres persones excel·lents.

 

Sovint, aquesta educació, lluny d’encoratjar-nos a ser persones millors, ens infon un estat mental de mancança, de no fer res bé, de no ser valuós i és, precisament, aquest estat mental el que ens empeny a mostrar-nos de forma diferent de com som, instaurant així la mentida en la nostra vida, i a tractar els altres des del judici i la necessitat d’etiquetar.      

 

De grans, quan conscientment iniciem un procés de creixement personal, una de les coses més importants a aprendre és juntament adonar-nos d’aquest tarannà que, enregistrat en la profunditat del nostre ésser, ens impedeix acceptar i estimar l’altre tal com és i, per això, a intentar per tots els mitjans al nostre abast de canviar-lo i esculpir-lo tal i com nosaltres pensem que ha de ser; i, alhora, a no mostrar-nos tal com som per por de no agradar als altres.

 

Aquesta idea errònia de les nostres relacions, és la causa principal del fracàs de moltes relacions de parella, que es fonamenten en el desig de canviar l’altre per convertir-lo en allò que es pensen que ha de ser, en lloc d’estimar-lo i respectar-lo tal com és.

 

Cal que aprenguem a relacionar-nos posant èmfasi en allò que ens agrada de l’altre i fer-li-ho saber, més que mostrar-li les seves mancances. Fem el possible perquè els altres aconsegueixin creure que són valuosos, que són persones excel·lents, que són dignes de ser estimades. Si hi ha quelcom que no ens agrada d’algú li ho hem de dir però, alhora, hem de fer el possible per dir-li també allò que sí que ens agrada. Així mateix, si algú ens judica o ens etiqueta de mala manera, fem-li fer l’esforç de cercar alguna cosa bona de nosaltres mateixos. Finalment, aprenguem a donar i rebre les crítiques amb esportivitat i els afalacs amb agraïment. D’aquesta manera contribuirem al progrés qualitatiu de la humanitat.

 

Regina Ferrando

3 de juliol de 2008