UN TEMPS PER A CADA COSA

Si observem les persones que ens envolten, descobrirem que molts infants i joves desitjarien treballar en lloc d’estudiar, molts adults enyoren l’etapa de formació que potser varen desaprofitar o bé la de la vellesa per poder descansar, i molts vells desitgen continuar treballant per sentir-se útils.

Observant la vida en perspectiva, ens adonarem que hi ha un temps per a cada cosa. Si fem un paral·lelisme amb la natura, la nostra gran mestra, trobarem pistes per alliberar-nos del caos regnant i trobar un sentit a la vida que lluny de fer-nos viure insatisfets, ens permeti ser feliços

Perquè la terra doni fruit cal ser pacient. Precisa una primera etapa per preparar-la, cal desbrossar-la de males herbes, cal esponjar-la, cal proporcionar-li els elements necessaris que permetran el fruit, cal, en definitiva, posar-la en condicions perquè el misteri de la vida es faci realitat. Després, arriba l’hora de plantar la llavor i de tenir-ne cura perquè creixi i es desenvolupi. S’ha de regar, s’ha d’apuntalar, s’ha de defensar de possibles plagues. Finalment, arriba el moment de recollir del fruit i de gaudir-ne, culminant així el procés.

Aplicant el procés de la natura a la nostra vida, podríem dir que la infantesa i l’adolescència són els períodes de preparació del terreny, el temps que ens permet aprendre a escollir entre les bones i males herbes, absorbir amb avidesa tot el coneixement que l’educació posa al nostre abast. L’edat adulta és l’etapa de treball intens. Sembrem, reguem, vigilem que res ni ningú malmeti el producte final. Es correspon a l’etapa de perpetuació de l’espècie, d’aconseguir un bon treball, un habitatge propi i tot el conjunt d’eines que ens fan la vida confortable. Finalment, quan deixem de treballar i arribem a allò que anomenem tercera edat, ha arribat l’etapa de la recol·lecció. És l’hora del descans, de la síntesi de coneixements, d’alliberament de rutines i d’assoliment del grau màxim de saviesa.

Cada etapa és prou important com per dedicar-s’hi en cos i ànima. Per aconseguir-ho cal foragitar la impaciència que ens empeny a cremar etapes. Si respectem el procés, veurem que és equilibrat i que es caracteritza per dues línies que s’entrecreuen a mig camí: la línia de l’activitat que comença frenètica a la infantesa i va disminuint progressivament fins a desaparèixer a la tercera edat i la línia de la saviesa que, començant de zero a la infantesa i arriba a la seva màxima expressió quan som grans.

Res no seria possible sense l’activitat frenètica dels infants i adolescents, la productivitat dels adults i la saviesa dels grans. A la nostra societat, però, l’etapa menys valorada, avui, és la de la gent gran, potser perquè només valorem la línia d’activitat i hem deixat de valorar la línia de la saviesa. Com a col·lectiu, si no hi posem remei, estem abocats al fracàs més estrepitós. Cal recuperar el valor de la saviesa dels més grans si no volem repetir els mateixos errors indefinidament. La convivència harmònica de tots els col·lectius ens conduirà a viure feliços i satisfets.

Regina Ferrando

5 de juny de 2008