CALAIX DE MALENDREÇOS
La majoria d’éssers humans sabem
perfectament allò que ens convé, allò que hauríem de fer, allò que hauríem de
menjar, en definitiva, de la manera que hauríem de viure perquè la nostra salut
física, mental, emocional i espiritual trobessin l’equilibri.
Si ens permetem el luxe de trobar les
estones de soledat necessàries per perdre la por a nosaltres mateixos i, en
silenci, parem atenció al nostre cos, a les nostres emocions, als nostres
pensaments, descobrirem un univers que el brogit de la vida diària no ens
permet ni tant sols entrellucar.
Ara bé, com que de mecanismes de soledat i
silenci no ens n’han ensenyat, tots tenim una certa prevenció a l’hora de
descobrir què s’amaga en el nostre interior. Sentim una mena
de por irracional a conèixer-nos i, naturalment, a mostrar-nos tal com som. És
com si dins nostre s’hi amaguessin fantasmes aterridors i preferim viure
distrets, a esbrinar la nostra naturalesa d’éssers
humans.
Al nostre interior hi ha un calaix
de malendreços on s’hi amaguen totes aquelles experiències del
passat que no hem sabut afrontar o resoldre, les pròpies i les que hem heretat
dels nostres ancestres. Aquest racó, que anomenem inconscient, condiciona la nostra opinió sobre nosaltres mateixos. És allò que ens
fa sentir angoixats, ferits, culpables, insegurs, tristos. És,
en definitiva, allò que ens impedeix conèixer-nos i evolucionar com a éssers
humans complets, perquè condiciona els nostres actes, els nostres pensaments i
les nostres emocions.
Per fer dissabte d’aquesta
arraconada interior necessitem unes mínimes condicions ambientals i personals. El silenci i la paciència amb nosaltres
mateixos en són elements indispensables. Aprendre a sentir el nostre cos és el
tercer element necessari per aconseguir arribar al grau de relaxament que ens
permeti obrir la caixa dels trons.
Molt sovint, però, fer dissabte de
l’inconscient no és una tasca agradable, perquè és on s’hi amaguen vivències
que d’alguna manera ens han pertorbat i, per una qüestió de supervivència hem
enterrat dins nostre. Per tant, aquest treball personal requereix unes bones
dosis de voluntat i valentia per anar a fons passi el què passi. Tot això,
afegit a l’activitat constant que la nostra societat ens reclama, és el que fa
que molt sovint trobem milers d’excuses fefaents per evitar un treball personal
conscient acurat.
Com sempre, la solució és a les nostres
mans i depèn de la qualitat del nostre desig per esdevenir éssers equilibrats.
Si el desig és ferm, aconseguirem vèncer tots els esculls personals que ens
impedeixen créixer. Si sols no ens en sortim, sempre podem cercar la persona
que ens ajudi a fer el procés. Però, sobretot, no ens enganyem, aquesta és una feina que ningú no pot
fer per nosaltres i, com més aviat comencem, més aviat podrem sentir-nos
feliços i satisfets.
Regina Ferrando
29 de maig de 2008