CALAIX DE MALENDREÇOS

 

La majoria d’éssers humans sabem perfectament allò que ens convé, allò que hauríem de fer, allò que hauríem de menjar, en definitiva, de la manera que hauríem de viure perquè la nostra salut física, mental, emocional i espiritual trobessin l’equilibri.

 

Si ens permetem el luxe de trobar les estones de soledat necessàries per perdre la por a nosaltres mateixos i, en silenci, parem atenció al nostre cos, a les nostres emocions, als nostres pensaments, descobrirem un univers que el brogit de la vida diària no ens permet ni tant sols entrellucar.

 

Ara bé, com que de mecanismes de soledat i silenci no ens n’han ensenyat, tots tenim una certa prevenció a l’hora de descobrir què s’amaga en el nostre interior. Sentim una mena de por irracional a conèixer-nos i, naturalment, a mostrar-nos tal com som. És com si dins nostre s’hi amaguessin fantasmes aterridors i preferim viure distrets, a esbrinar la nostra naturalesa d’éssers humans.

 

Al nostre interior hi ha un calaix de malendreços on s’hi amaguen totes aquelles experiències del passat que no hem sabut afrontar o resoldre, les pròpies i les que hem heretat dels nostres ancestres. Aquest racó, que anomenem inconscient, condiciona la nostra opinió sobre nosaltres mateixos. És allò que ens fa sentir angoixats, ferits, culpables, insegurs, tristos. És, en definitiva, allò que ens impedeix conèixer-nos i evolucionar com a éssers humans complets, perquè condiciona els nostres actes, els nostres pensaments i les nostres emocions.

 

Per fer dissabte d’aquesta arraconada interior necessitem unes mínimes condicions ambientals i personals. El silenci i la paciència amb nosaltres mateixos en són elements indispensables. Aprendre a sentir el nostre cos és el tercer element necessari per aconseguir arribar al grau de relaxament que ens permeti obrir la caixa dels trons.

 

Molt sovint, però, fer dissabte de l’inconscient no és una tasca agradable, perquè és on s’hi amaguen vivències que d’alguna manera ens han pertorbat i, per una qüestió de supervivència hem enterrat dins nostre. Per tant, aquest treball personal requereix unes bones dosis de voluntat i valentia per anar a fons passi el què passi. Tot això, afegit a l’activitat constant que la nostra societat ens reclama, és el que fa que molt sovint trobem milers d’excuses fefaents per evitar un treball personal conscient acurat.

 

Com sempre, la solució és a les nostres mans i depèn de la qualitat del nostre desig per esdevenir éssers equilibrats. Si el desig és ferm, aconseguirem vèncer tots els esculls personals que ens impedeixen créixer. Si sols no ens en sortim, sempre podem cercar la persona que ens ajudi a fer el procés. Però, sobretot, no ens enganyem, aquesta és una feina que ningú no pot fer per nosaltres i, com més aviat comencem, més aviat podrem sentir-nos feliços i satisfets.

 

Regina Ferrando

29 de maig de 2008