QUÈ ENS ESTÀ PASSANT?

 

La setmana passada, a Premià, en plena plaça de la Sardana, van apunyalar un home, un ésser humà perdé la vida qui sap perquè. Algú va decidir escapçar de soca-rel un projecte personal, un cor que bategava al mateix compàs del seu.

 

Molt sovint, tant ara com a través de tota la història de la humanitat, trobem exemples de la mateixa mena: persones que decideixen segar la vida d’un altre i duen a terme el seu projecte macabre. Tant és així que aquests esdeveniments sovint passen a formar part del nostre dia a dia, tant que arribem a immunitzar-nos i pot arribar el moment que ja no ens facin ni fred ni calor.

 

Què ens està passant? Quin mecanisme mental ens cuirassa l’ànima per contemplar fets com el que ens ocupa sense ni tant sols parpellejar?

 

Vivim en una societat malalta, una societat que està perdent el seu principal valor de convivència: el respecte. Sense respecte no hi ha llibertat i sense llibertat la vida no té cap sentit.

 

Només en la mesura que aprenguem a viure la llibertat des del convenciment que la nostra llibertat acaba just on comença la llibertat de l’altre, serem capaços d’incorporar el respecte a la nostra vida. Sense respecte no hi ha veritable convivència.

 

Cal començar pel respecte a nosaltres mateixos, fent allò que creiem que hem de fer i no allò que els altres volen que fem. En la mesura que el respecte per les nostres creences creixi, també creixerà el respecte per les creences dels altres.

 

Només pacificant la nostra relació amb nosaltres mateixos, en el sentit d’acceptar-nos i estimar-nos tal com som, sense castigar-nos per les nostres mancances, serem capaços d’abandonar l’agressivitat que fa que ens maltractem i que maltractem els altres.

 

En la mesura que conreem el respecte, anirem aconseguint que el nostre entorn sigui cada vegada més respectuós, des del convenciment que l’agressivitat només engendra agressivitat.

 

Responguem a les interpel·lacions dels altres amb respecte, escoltem-los des de la pau interior. No visquem a la defensiva ja que això crea crispació. La frase feta que “la millor defensa és un bon atac” no és més que la constatació del món agressiu que ens ha tocat viure.

 

Cada un de nosaltres, des del seu dia a dia, des de la seva acció personal, pot plantar la seva llavor de respecte. La suma de totes aquestes llavors podrà, tard o d’hora, capgirar l’agressivitat i retornar el respecte a la nostra societat. Posem, doncs, fil a l’agulla, i que per nosaltres no quedi.

 

Regina Ferrando

l’1 de maig de 2008