QUI SOM?

 

A la nostra cultura, de ben petits, ens inculquen la idea que hem de ser alguna cosa: bones persones, bons fills, bons alumnes, bons adolescents, bons pares, bons professionals. Així, creixem amb la intenció de ser quelcom, d’aconseguir una fita que ens dóna un determinat prestigi social.

 

Normalment, quan algú ens pregunta qui som, acostumem a respondre amb el nostre rol professional. És a dir, ens identifiquem plenament amb el nostre treball. En la majoria de casos, ens han educat per dur a terme un treball concret i ens han fet creure que la nostra realització personal depenia d’allò. Podem arribar al límit de perdre la salut per un treball determinat. Quan, de petits, ens pregunten allò de “què vols ser quan siguis gran”, ningú no espera la resposta de “vull ser feliç”. I aquest és possiblement el gran desllorigador de la nostra existència.

 

Amb el decurs dels anys, i en la mesura que anem aconseguint les nostres fites materials, anem adonant-nos que potser les coses no haurien de ser com ens han fet creure, que el treball només és un mitjà per aconseguir benestar, però no és, ni molt menys, la nostra font de realització personal.

 

En un moment determinat de la nostra vida, ens adonem que les fites que hem anat programant no serveixen per fer-nos feliços, i que la felicitat depèn de coses, sovint insignificants, per les quals la nostra manera de viure no ens deixa temps.

 

Així acostumem a iniciar un període de transició i d’adaptació a una nova realitat que ens mena a enderrocar tota la nostra escala de valors, per construir-ne una altra que ens permeti gaudir de la vida i sentir-nos satisfets.

 

Observem la nostra manera de viure i de veure la vida, i constatem que tot gira al voltant del prestigi personal, del nostre aparador, d’allò que volem vendre als altres i que, poques vegades, vivim només amb la intenció de ser feliços.

 

Quan eixamplem el nostre camp de mira i observem l’univers, ens adonem que som ben poca cosa, una partícula infinitesimal en la immensitat. Un pols que batega al ritme de l’infinit i que només té sentit en equilibri amb tot allò que ens envolta. Les nostres ànsies de peculiaritat passen a segon terme i prenem consciència que només tenim sentit en funció del tot.

 

La nostra felicitat depèn únicament i exclusiva de la nostra capacitat de compartir la nostra essència, l’amor, amb tot allò que ens envolta. No som feliços per allò que ens fa diferents els uns dels altres, sinó per allò que ens uneix.

 

La felicitat no és un adjectiu sinó un estat de vida, no és la fita sinó el camí. Cada instant que passem sense ser feliços és una ocasió perduda, tant per a nosaltres com per a la humanitat. Que res ni ningú ens desviï de la nostra fita principal: estimar i ser feliços. La resta és pura circumstància.

 

Regina Ferrando

24 d’abril de 2008