PENSAMENT I COS

 

La Dra. Candice Bert, que fou Cap de Biologia Molecular de l’Institut Nacional de Salut (EEUU), va descobrir les endorfines i com a conseqüència d’això els neuropèptids, que actualment han estat estudiats per milers de científics.  Fou la Dra. Bert, qui primer va demostrar que quan pensem, o sentim, o ens emocionem, o desitgem alguna cosa, aquest pensament es transforma immediatament en una molècula. En un principi es creia que aquesta molècula es formava en el cervell; i per això se li va donar el nom de neuropèptid ("Neuro" perquè pertany al cervell i "pèptid" perquè s’assembla a les proteïnes). Va demostrar que les fluctuacions d’energia en el camp energètic en el que experimentem un pensament, es transformen en pèptids en el nostre cervell. És així com es comuniquen les neurones entre sí. En realitat, aquests pèptids son com clauetes que entren en la superfície d’altres cèl·lules, on hi ha petites ranures on s’hi acoblen, com petits panys. Així és que, quan tenim un pensament, aquest es transforma en una molècula que és com una claueta, que viatja fins que troba el seu pany i s’hi introdueix. Fet això, la cèl·lula rep el missatge. Aquests petits panys s’anomenen receptors.

 

Si això ja era interessant, el descobriment de la Dra. Bert, que més tard varen confirmar altres científics, encara va més lluny. Descobreix que existeixen receptors d’aquestes molècules de la ment, no només a les cèl·lules cerebrals, sinó a totes les cèl·lules del cos. Quan varen començar a observar les cèl·lules del sistema immunològic, per exemple, les que ens protegeixen contra les infeccions, van trobar els mateixos receptors dels missatgers químics a les cèl·lules T, a les cèl·lules B, als monòcits.  

 

Totes les nostres cèl·lules immunològiques són sensibles a cada un dels nostres pensaments, cada una de les nostres emocions, cada un dels nostres desigs. Cada petita cèl·lula del sistema immunològic, produeix les mateixes substàncies químiques que produeix el nostre cervell quan pensa. Nombrosos estudis demostren que quan una persona està trista i quan aquesta tristesa és prolongada (per exemple, després de la mort de la parella en un matrimoni llarg), té més incidència d’algunes malalties.  La Dra. Bert i altres científics han descobert, també, que això no passa només a les cèl·lules immunològiques. Totes les cèl·lules del nostre cos tenen receptors de neuropèptids. N’hi ha a les cèl·lules de l’aparell digestiu, dels ronyons, del cor, etc. Així és que quan diem "em dol a les meves entranyes ", no estem parlant simbòlicament, ja que els nostres budells produeixen les mateixes substàncies químiques que el nostre cervell quan pensa.

 

En el terreny del creixement personal, diem que el pensament és creatiu, tant si és positiu com negatiu, tant si és conscient com inconscient. Tot això ens ha de fer prendre consciència de la importància que tenen els nostres pensaments pel que fa a la salut i de la necessitat de fer una anàlisi acurada de tot allò que ens passa pel cap, procurant desterrar tot el que ens impossibiliti desenvolupar-nos com a éssers humans saludables i feliços.

 

Regina Ferrando

22 de novembre de 2007