LA VERITABLE
COMPRENSIÓ
El principal
inconvenient per a les relacions humanes és la incomprensió. Quantes vegades en
la nostra vida diària escoltem diàlegs de sords on, cada un dels que parla té un
monòleg intern, sense ni tant sols escoltar allò que diu l’altre. Com que no
escolten, continuen el diàleg d’acord amb els seus pensaments i no amb la
informació que els hauria d’arribar de l’exterior. Aquest fenomen respon
bàsicament a una manca de respecte per l’altre i a l’absència de la capacitat
d’escolta activa que ens permet comunicar-nos d’una forma efectiva.
Si estem d’acord a
pensar que els altres hi són per alguna cosa, no hauríem de permetre que els
nostres pensaments ens produïssin sordesa en les nostres relacions.
La caricatura més
explicita d’aquest fenomen la trobem sovint en les relacions entre els
diferents partits polítics, on sembla que cada un d’ells estigui immers en el
seu autisme particular i, quan parlen, lluny de comunicar-se, el què fan es
reblar el clau dels propis pensaments, sense escoltar activament l’altre,
perdent així la possibilitat d’enriquir-se. Si qui parla és d’un partit
diferent, per sistema, ja no cal escoltar-ho.
Aquest fenomen, que
a nivell de partits polítics és tan evident, en la nostra vida diària és molt
més freqüent del que ens pensem. És com si els humans, d’entrada, rebutgéssim
comportaments diferents al nostre. És com si íntimament estiguéssim convençuts
que només hi ha una manera de fer les coses bé: la nostra.
Aquest pecat
d’orgull ens priva de molta informació que, de ben segur, ens seria profitosa
per al nostre desenvolupament com a éssers humans. Si cada un dels humans té
una part de la veritat absoluta, hauríem de procurar tenir les nostres orelles
ben obertes, sense la intromissió dels nostres pensaments, per tal de poder
copsar tota la informació que ens hi arriba.
La comprensió
arribarà, doncs, en el moment que siguem capaços d’escoltar l’altre sense
judicar, des de la innocència, des del sentiment profund que té una informació
que ens interessa i el desig de no perdre ni una vocal, ni un accent, ni una
inflexió de veu que ens pugui il·luminar el coneixement.
Així, doncs, des de
la humilitat que ens infon saber que formem part d’un tot universal i que tots
caminem, potser per camins diferents, cap a la mateixa fita: la felicitat que
ve de l’auto-realització, no ens podem permetre
tancar les nostres orelles a res.
Estiguem amatents a
tot allò que ens envolta, a tota la informació que ens arriba, procurant
rebre-la innocentment, sense prejudicis, en la seguretat que d’alguna manera
ens serà útil. Després d’això, aprenguem a passar-la pel filtre de la nostra
ment, sense voler-la manipular. Només així la nostra comprensió s’elevarà a la
categoria que li pertoca i les nostres relacions esdevindran un regal.
Regina Ferrando
15 de novembre de 2007