LA VERITABLE COMPRENSIÓ

 

El principal inconvenient per a les relacions humanes és la incomprensió. Quantes vegades en la nostra vida diària escoltem diàlegs de sords on, cada un dels que parla té un monòleg intern, sense ni tant sols escoltar allò que diu l’altre. Com que no escolten, continuen el diàleg d’acord amb els seus pensaments i no amb la informació que els hauria d’arribar de l’exterior. Aquest fenomen respon bàsicament a una manca de respecte per l’altre i a l’absència de la capacitat d’escolta activa que ens permet comunicar-nos d’una forma efectiva.

 

Si estem d’acord a pensar que els altres hi són per alguna cosa, no hauríem de permetre que els nostres pensaments ens produïssin sordesa en les nostres relacions.

 

La caricatura més explicita d’aquest fenomen la trobem sovint en les relacions entre els diferents partits polítics, on sembla que cada un d’ells estigui immers en el seu autisme particular i, quan parlen, lluny de comunicar-se, el què fan es reblar el clau dels propis pensaments, sense escoltar activament l’altre, perdent així la possibilitat d’enriquir-se. Si qui parla és d’un partit diferent, per sistema, ja no cal escoltar-ho.

 

Aquest fenomen, que a nivell de partits polítics és tan evident, en la nostra vida diària és molt més freqüent del que ens pensem. És com si els humans, d’entrada, rebutgéssim comportaments diferents al nostre. És com si íntimament estiguéssim convençuts que només hi ha una manera de fer les coses bé: la nostra.

 

Aquest pecat d’orgull ens priva de molta informació que, de ben segur, ens seria profitosa per al nostre desenvolupament com a éssers humans. Si cada un dels humans té una part de la veritat absoluta, hauríem de procurar tenir les nostres orelles ben obertes, sense la intromissió dels nostres pensaments, per tal de poder copsar tota la informació que ens hi arriba.

 

La comprensió arribarà, doncs, en el moment que siguem capaços d’escoltar l’altre sense judicar, des de la innocència, des del sentiment profund que té una informació que ens interessa i el desig de no perdre ni una vocal, ni un accent, ni una inflexió de veu que ens pugui il·luminar el coneixement.

 

Així, doncs, des de la humilitat que ens infon saber que formem part d’un tot universal i que tots caminem, potser per camins diferents, cap a la mateixa fita: la felicitat que ve de l’auto-realització, no ens podem permetre tancar les nostres orelles a res.

 

Estiguem amatents a tot allò que ens envolta, a tota la informació que ens arriba, procurant rebre-la innocentment, sense prejudicis, en la seguretat que d’alguna manera ens serà útil. Després d’això, aprenguem a passar-la pel filtre de la nostra ment, sense voler-la manipular. Només així la nostra comprensió s’elevarà a la categoria que li pertoca i les nostres relacions esdevindran un regal.

 

Regina Ferrando

15 de novembre de 2007