EL COS, L’ÚNIC
PROTAGONISTA
L’objectivitat en la
nostra visió de la realitat depèn de la qualitat dels nostres pensaments i de
la col·lecció d’experiències del passat. La nostra ment és com un projector que
ens fa veure al nostre voltant una fidel projecció del nostre estat interior.
Així, en la mesura que els nostres pensaments estiguin contaminats per
experiències mal resoltes del passat, la nostra visió del món serà més o menys
subjectiva.
Per ser objectius,
hauríem d’aconseguir que la nostra ment visqués plenament el present, fent-se
conscient de les experiències del nostre cos aquí i ara. Aquesta sincronia
entre la ment i el cos és, justament, el principal cavall de batalla dels
éssers humans.
En la majoria de
moments de la nostra vida, mentre el nostre cos viu intensament el present, la
nostra ment viatja erràticament entre els remordiments, les culpes i les
nostàlgies que ens lliguen al passat, alhora que es perd en les pors que ens
ancoren al futur. D’aquesta manera, passat i futur esdevenen protagonistes de
la nostra vida, impedint-nos el gaudi profund de l’únic temps real que
existeix, que és el present.
La manca de vivència
plena del present ens condemna a una vida sense sentit, on els pensaments
negatius emmascaren la nostra percepció de la realitat i ens fan viure en
escenaris inexistents, mentre la vida real llisca suaument al nostre entorn
sense que ni tan sols ens n’adonem.
En el moment que
prenem consciència que el nostre cos és la nostra àncora de salvació, justament
perquè és el nostre contacte íntim amb el present, hem de maldar per fer-lo
protagonista de la nostra vida. És només a través del cos que gaudim i, per
tant, oblidar-lo és condemnar-nos a la infelicitat.
Quantes vegades al
dia escoltem el nostre cos?, quantes vegades al dia observem el ritme fidel de
la nostra respiració?, quantes vegades al dia escoltem el batec incansable del
nostre cor?, quantes vegades al dia prenem consciència de la infinitat de sons
que arriben a les nostres oïdes, de l’allau d’estímuls visuals que
s’impressionen a la nostra retina, de les olors que envaeixen les nostres
narius, dels gustos que impregnen el nostre paladar o de les sensacions que
rebem a través de la nostra epidermis?
Amb les respostes
que haguem obtingut, cal que prenguem consciència de l’abast de la nostra
vivència del present i que maldem perquè la nostra ment deixi de ser la
protagonista absoluta de la nostra vida.
Només en la mesura
que aconseguim que el protagonisme de la nostra vida l’exerceixi el cos,
deixant la ment a l’escó que li correspon, serem capaços de ser objectius en la
nostra percepció del món, de relacionar-nos des de la senzillesa i
d’estimar-nos sense entrebancs.
Regina Ferrando
1 de novembre de 2007