EL COS, L’ÚNIC PROTAGONISTA

 

L’objectivitat en la nostra visió de la realitat depèn de la qualitat dels nostres pensaments i de la col·lecció d’experiències del passat. La nostra ment és com un projector que ens fa veure al nostre voltant una fidel projecció del nostre estat interior. Així, en la mesura que els nostres pensaments estiguin contaminats per experiències mal resoltes del passat, la nostra visió del món serà més o menys subjectiva.

 

Per ser objectius, hauríem d’aconseguir que la nostra ment visqués plenament el present, fent-se conscient de les experiències del nostre cos aquí i ara. Aquesta sincronia entre la ment i el cos és, justament, el principal cavall de batalla dels éssers humans.

 

En la majoria de moments de la nostra vida, mentre el nostre cos viu intensament el present, la nostra ment viatja erràticament entre els remordiments, les culpes i les nostàlgies que ens lliguen al passat, alhora que es perd en les pors que ens ancoren al futur. D’aquesta manera, passat i futur esdevenen protagonistes de la nostra vida, impedint-nos el gaudi profund de l’únic temps real que existeix, que és el present.

 

La manca de vivència plena del present ens condemna a una vida sense sentit, on els pensaments negatius emmascaren la nostra percepció de la realitat i ens fan viure en escenaris inexistents, mentre la vida real llisca suaument al nostre entorn sense que ni tan sols ens n’adonem.

 

En el moment que prenem consciència que el nostre cos és la nostra àncora de salvació, justament perquè és el nostre contacte íntim amb el present, hem de maldar per fer-lo protagonista de la nostra vida. És només a través del cos que gaudim i, per tant, oblidar-lo és condemnar-nos a la infelicitat.

 

Quantes vegades al dia escoltem el nostre cos?, quantes vegades al dia observem el ritme fidel de la nostra respiració?, quantes vegades al dia escoltem el batec incansable del nostre cor?, quantes vegades al dia prenem consciència de la infinitat de sons que arriben a les nostres oïdes, de l’allau d’estímuls visuals que s’impressionen a la nostra retina, de les olors que envaeixen les nostres narius, dels gustos que impregnen el nostre paladar o de les sensacions que rebem a través de la nostra epidermis?

 

Amb les respostes que haguem obtingut, cal que prenguem consciència de l’abast de la nostra vivència del present i que maldem perquè la nostra ment deixi de ser la protagonista absoluta de la nostra vida.

 

Només en la mesura que aconseguim que el protagonisme de la nostra vida l’exerceixi el cos, deixant la ment a l’escó que li correspon, serem capaços de ser objectius en la nostra percepció del món, de relacionar-nos des de la senzillesa i d’estimar-nos sense entrebancs.

 

Regina Ferrando

1 de novembre de 2007