REALITAT I EXPECTATIVES

 

El nivell de satisfacció dels éssers humans depèn de la correlació existent entre la realitat i les expectatives. Les expectatives són el conjunt de fites que volem assolir, la nostra visió d’allò que creiem que hauria de ser la nostra vida. A mesura que les expectatives coincideixen amb la realitat ens sentim satisfets. El cas contrari és font d’insatisfacció.

 

Si tenim en compte que la vida ens dóna en cada moment allò que necessitem per créixer, cal fer un exercici constant d’acceptació de la realitat. Acceptació que no vol dir resignació, sinó la tafaneria de voler entendre el perquè d’allò que la vida ens posa al davant. Hem de voler discernir què hem d’aprendre de cada situació, sobretot d’aquelles vivències que no ens plauen. Només acceptant la realitat, serem capaços de transformar-la.

 

Des de la nostra visió parcial del món, massa sovint ens neguitegem perquè la nostra vida no és com a nosaltres ens agradaria que fos. Ens manca la confiança de creure que estem en el moment oportú i en la situació adequada. Pot passar que ens fixem expectatives inassolibles en el moment actual i que el neguit d’assolir-les ens impedeixi viure plenament el present.

 

Quan una expectativa no s’acompleix, sovint, és perquè interiorment no estem preparats per assolir-la. En aquest cas, cal esbrinar què hi ha en el nostre comportament que ens impedeix aconseguir allò que desitgem i intentar fer tot el què estigui al nostre abast per canviar-ho.

 

Si aprenem a gaudir de la realitat tal com és, sense que allò que desitgem ens impedeixi veure les avantatges actuals, la nostra vida passarà de la insatisfacció a la satisfacció.

 

Cada moment que vivim és únic i irrepetible. Cada situació és una font de inesgotable de saviesa quan la vivim en plenitud. Si centrem la nostra vida en allò que voldríem que fos i no és, ens condemnem a la infelicitat.

 

Cada ésser humà, en solitari, posseeix tots els ingredients per ser feliç. La felicitat depèn, doncs, de la nostra capacitat per cercar en el nostre interior aquells aspectes que ens impedeixen viure en pau.

 

Quan la nostra felicitat depèn d’allò que ens envolta, sigui la nostra parella, els nostres fills, la nostra feina, esdevenim éssers fràgils que naveguen a la deriva de les circumstàncies.

 

Només quan aconseguim ser lliures i independents, perquè estem en contacte constant amb la nostra font de saviesa interior, som capaços de compartir la nostra vida amb els altres, sense aferraments ni dependències, esdevenint un regal per a la humanitat. 

 

Regina Ferrando

5 de juliol de 2007