TOTS SOM VALUOSOS
A mesura que ens fem
grans ens adonem de la pobresa de les nostres conviccions de joventut. Si fem
una mirada enrera en la nostra pròpia vida, observem que a l’adolescència
estàvem convençuts que posseíem la veritat absoluta i que els més grans havien
perdut perspectiva de la realitat.
Lluny d’això, la
col·lecció d’anys i, sobretot, el contacte amb la mort, que es va accentuant
amb l’edat, ens fan prendre consciència de la fragilitat de la nostra vida i de
la relativitat de les coses. A la infància i a l’adolescència, normalment, la
mort no forma part de la nostra vida, ens creiem immortals, però a mesura que
ens fem grans i anem perdent familiars, amics, companys i coneguts, ens adonem
de la nostra fragilitat i de la importància de viure cada instant com si fos el
darrer.
La cultura de la
mort hauria de formar part de la vida des del primer moment, entenent la mort
no com una condemna inevitable, sinó com una part més de la nostra existència.
La mort dóna sentit a la vida i la seva presència ens fa tocar de peus a terra.
Sense la consciència de mort ens perdem en enganys de la ment que ens fan donar
importància a coses que no en tenen . Les morts sobtades i inesperades, en
canvi, ens situen en la realitat.
Amb una perspectiva
global, veiem que si bé els infants, els adolescents i aquells que estan en
edat laboral són signe d’energia i fortalesa, la gent gran són el paradigma de
l’experiència. Els ancians són els que tenen la perspectiva més completa de la
vida, justament per ser aquells que tenen una col·lecció d’experiències més
completa.
En cultures
diferents a la nostra, els ancians són respectats i valorats com a consellers
de la resta. No es prenen decisions importants sense consultar el parer dels
més savis, que són aquells que han viscut més anys. A la nostra cultura, en
canvi, ens més grans són considerats la classe passiva i la seva utilitat està
lligada, només, a la seva capacitat per fer de cangurs dels nets.
Cada vegada més,
però, la gent gran reivindica el seu veritable lloc a la societat. Cada vegada
veiem més associacions que reivindiquen el seu lloc, no com a classe passiva
sinó com a potencial d’experiència col·lectiva, amb prou energia com per poder
fer una aportació útil i indispensable.
Des de la
perspectiva del creixement personal conscient, sabem que tots som útils sense
excepció. Cadascú, des de la seva edat biològica, té un potencial
imprescindible per construir un món millor. L’exclusió social de qualsevol
col·lectiu és un error que no ens podem permetre. Només en la mesura que
aprenguem a respectar tothom i, sobretot, en la mesura que prenguem consciència
que tothom té una funció en la societat, avançarem com a col·lectiu complet,
perquè comptarem amb la valuosa aportació de tots els éssers humans que ens
envolten. Només la suma de consciències
ens farà avançar pel camí de l’estabilitat i la satisfacció.
Regina Ferrando
21 de juny de 2007