TOTS SOM VALUOSOS

 

A mesura que ens fem grans ens adonem de la pobresa de les nostres conviccions de joventut. Si fem una mirada enrera en la nostra pròpia vida, observem que a l’adolescència estàvem convençuts que posseíem la veritat absoluta i que els més grans havien perdut perspectiva de la realitat.

 

Lluny d’això, la col·lecció d’anys i, sobretot, el contacte amb la mort, que es va accentuant amb l’edat, ens fan prendre consciència de la fragilitat de la nostra vida i de la relativitat de les coses. A la infància i a l’adolescència, normalment, la mort no forma part de la nostra vida, ens creiem immortals, però a mesura que ens fem grans i anem perdent familiars, amics, companys i coneguts, ens adonem de la nostra fragilitat i de la importància de viure cada instant com si fos el darrer.

 

La cultura de la mort hauria de formar part de la vida des del primer moment, entenent la mort no com una condemna inevitable, sinó com una part més de la nostra existència. La mort dóna sentit a la vida i la seva presència ens fa tocar de peus a terra. Sense la consciència de mort ens perdem en enganys de la ment que ens fan donar importància a coses que no en tenen . Les morts sobtades i inesperades, en canvi, ens situen en la realitat.

 

Amb una perspectiva global, veiem que si bé els infants, els adolescents i aquells que estan en edat laboral són signe d’energia i fortalesa, la gent gran són el paradigma de l’experiència. Els ancians són els que tenen la perspectiva més completa de la vida, justament per ser aquells que tenen una col·lecció d’experiències més completa.

 

En cultures diferents a la nostra, els ancians són respectats i valorats com a consellers de la resta. No es prenen decisions importants sense consultar el parer dels més savis, que són aquells que han viscut més anys. A la nostra cultura, en canvi, ens més grans són considerats la classe passiva i la seva utilitat està lligada, només, a la seva capacitat per fer de cangurs dels nets.

 

Cada vegada més, però, la gent gran reivindica el seu veritable lloc a la societat. Cada vegada veiem més associacions que reivindiquen el seu lloc, no com a classe passiva sinó com a potencial d’experiència col·lectiva, amb prou energia com per poder fer una aportació útil i indispensable.

 

Des de la perspectiva del creixement personal conscient, sabem que tots som útils sense excepció. Cadascú, des de la seva edat biològica, té un potencial imprescindible per construir un món millor. L’exclusió social de qualsevol col·lectiu és un error que no ens podem permetre. Només en la mesura que aprenguem a respectar tothom i, sobretot, en la mesura que prenguem consciència que tothom té una funció en la societat, avançarem com a col·lectiu complet, perquè comptarem amb la valuosa aportació de tots els éssers humans que ens envolten.  Només la suma de consciències ens farà avançar pel camí de l’estabilitat i la satisfacció.

 

Regina Ferrando

21 de juny de 2007