LA IL·LUSIÓ DEL TEMPS

 

La vida és una successiu matemàtica de temps que els humans subdividim en segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos i anys. Temps que se’ns ofereix orfe d’història perquè puguem omplir-lo d’instants meravellosos.

 

Des d’una perspectiva simplista podríem pensar que la vida no deixa de ser una rutina que es repeteix de forma inexorable, sense que tinguem la possibilitat de canviar-la. Quan aprofundim, però, en el nostre silenci interior, ens adonem que el temps és un concepte teòric que té poca cosa a veure amb la realitat.

 

I la realitat és que els éssers humans som eterns i que el temps no és més que una il·lusió teòrica que limita els nostres actes, perquè ens confereix una perspectiva errònia de principi i final de les coses.

 

La veritat absoluta és que som energia que es transforma en l’infinit. Som éssers eterns que estem fent unes vacances en aquesta dimensió limitada pel temps i per l’espai, on naixement i mort se succeeixen com una condemna inexorable.

 

Sigui quina sigui la nostra percepció de la realitat, cal tenir en compte que la nostra energia es potencia i es renovella quan les nostres accions tenen una bona intenció. Així mateix, no podem oblidar que ens afeblim i envellim en la mesura que actuem només per interessos personal i egoistes.

 

L’amor és l’única i veritable font d’energia universal on podem abeurar per esdevenir éssers humans desenvolupats i feliços. Per l’amor naixem i per amor hauríem d’abandonar el cos per poder continuar el nostre etern viatge.

 

Molt sovint ens perdem en petites inquietuds que tenen poc a veure amb la nostra realització personal. La desconfiança, la tristesa, la impotència, el desamor, la manca de comunicació i la visió plana del món converteixen la nostra vida en una condemna difícil de suportar.

 

Per canviar la nostra visió del món, cal aturar la nostra activitat frenètica i entrar en contacte amb la nostra saviesa interior, cosa prou difícil en la societat que ens ha tocat viure. Sense una ment en pau, sense una gestió acurada de les nostres emocions, sense poder alliberar-nos de la por ancestral que ens caracteritza, restem abocats a l’absurd i a la infelicitat. Només el silenci interior ens permet tornar a connectar amb la font d’energia universal que ens nodreix d’amor i ens permet actuar des d’aquest impuls sanador i enriquidor.

 

Només podrem ser feliços quan l’activitat frenètica no ennuvoli la nostra percepció de les coses i quan la remor de la nostra ment no ens emmascari ni les accions ni les relacions. De vegades aturar-se no és fàcil, però no podem perdre de vista que és l’única solució per assolir la nostra realització personal i, des d’ella, enriquir-nos i enriquir el nostre entorn.

 

Regina Ferrando

31 de maig de 2007