TIPUS DE TENSIÓ

 

a)    Tensió física o nerviosa. La seva causa pot ser un esforç físic excessiu o una manca perllongada de descans. Amb molta freqüència, la tensió nerviosa no és més que una derivació de la tensió emocional. Sí és així, podem comprovar-ho fàcilment observant si el descans físic suficient elimina completament la tensió i la fatiga.

 

b)    Tensió afectiva o emocional. Aquest és el tipus de tensió més generalitzat, ja que qualsevol conflicte o estat d’emergència, tant d’origen intern com extern, el primer que provoca en la nostra psicologia és una sensació d’alarma, la inseguretat i la por. Això són emocions i estats afectius. La tensió emocional s’irradia cap a la resta de nivells produint una agitació de la ment i provocant contractures musculars, pel que es confon fàcilment amb la tensió mental i amb la tensió física o nerviosa, per la sensació de fatiga que sempre l’acompanya. En aquests casos, cal considerar i tractar la vessant emocional, ja que la resta de símptomes no són més que derivacions del problema afectiu i, si aquest no es resol degudament, els altres seran rebels a tot tractament.

 

c)     Tensió mental. Aquí cal dir el mateix que en el cas de la tensió física. Existeix una genuïna tensió mental que es produeix sempre que la persona ha de resoldre problemes de caràcter estrictament intel·lectual, quan en tenim molts o molt greus o molt urgents. En la resta de casos la pretesa tensió mental ho és només d’una forma secundària, ja que el seu veritable origen rau en el nivell emocional.

 

Podríem dir, doncs, que el veritable taló d’Aquil·les de la nostra personalitat està en funció de la gestió acurada de les nostres emocions i dels nostres afectes.

 

En una cultura bàsicament intel·lectual, com és la nostra, en la què ens hem oblidat de la cura del cos, el principal escull radica en la incapacitat d’expressar les nostres emocions.

 

Les emocions fan estada precisament en aquest cos que no ens han ensenyat a escoltar. Això vol dir que, per tal d’evitar les tensions emocionals, hauríem d’aprendre el llenguatge del nostre cos.

 

El cos, única part de la nostra personalitat que està en contacte sempre amb el present, és el nostre millor mestre, quan aprenem a fer-li cas. Escoltant el cos sabrem quan tenim gana, quan necessitem repòs, quan tenim por, quan ens sentim insegurs, ...  Lluny d’això, però, des de l’intel·lecte solem, massa sovint, forçar el cos sense posar atenció a les necessitats que ens expressa.

 

Si volem eliminar tensions, hem d’esdevenir observadors escrupulosos del nostre cos i posar-lo sempre en les condicions necessàries perquè pugui regenerar-se convenientment, sense necessitat d’acumular tensions.

 

Regina Ferrando

17 de maig de 2007