CRISPACIÓ
Quan observem
atentament el nostre entorn, la nostra societat ens ofereix símptomes clars
d’una crispació creixent. Al volant o passejant pel carrer ens podem adonar que
hi ha cada vegada més persones que responen amb comportaments violents davant
d’estímuls de poca importància. Si ens miréssim el món amb un punt de vista pessimista, diríem que la
nostra societat està cada dia més malalta.
Ahir, sense anar més
lluny, em varen acompanyar a casa amb cotxe i, perquè pogués baixar, el meu
company, en lloc d’aturar-se al mig del carrer, va decidir fer-ho en una
cantonada per tal de no interrompre el trànsit. Tot i així, el cotxe que venia
darrere nostre, en avançar-nos, ens insultà amb un llenguatge fora de lloc, que
em guardaré molt de repetir. Era una reacció totalment impròpia i desmesurada
davant la situació que nosaltres havíem creat.
Davant de situacions
d’aquest tipus, que cada dia abunden més, i des del punt de vista del
creixement personal, hom es pregunta quina ha de ser la nostra reacció. Podem
respondre amb la mateixa agressivitat, cosa que només fa que augmentar el
conflicte o podem respondre des de la pau interior, cosa que no vol dir, de cap
manera, reprimir-se. Significa haver aconseguit un estat interior que permet
que la crispació de l’altre no arribi a afectar-te fins a perdre els estreps.
Les persones
conflictives són les que fan més soroll i, per això, podem tenir la sensació
que no anem bé. Els comportaments pacífics, en canvi, sempre fomenten la pau,
però són silenciosos i no es deixen veure i, per tant, podem arribar a pensar
que no existeixen
A la nostra societat
ens han educat per competir. Ens han inculcat que hem de ser els millors i
aquest esperit, afegit a l’activitat extrema a la que estem sotmesos i a
l’allau d’estímuls que la nostra persona rep a cada instant, fa que algunes
persones hagin perdut la mesura justa de les seves reaccions i es comportin
envaint i mancant al respecte a aquells que els envolten.
Els mitjans de
comunicació, dia a dia, ens posen al corrent d’actes criminals entre persones,
deguts precisament a aquesta crispació creixent que es tradueix en un augment
molt perillós de la violència, sigui en el llenguatge o en el tracte. Mai més
que ara coneixem casos esglaiadors de violència contra les dones, contra els
ancians, contra els infants.
La violència més
extrema, però, és aquella que infringim contra nosaltres mateixos i que es
tradueix en una manca de respecte per tot i per tothom. Si nosaltres no sabem
respectar-nos, com volem respectar els altres!
Cal que revisem la
nostra manera de viure i, si hi trobem indicis de violència, fem tot el
possible per sembrar llavors de respecte en el nostre interior. Només així,
contribuirem a la creació d’una societat de la qual ens puguem sentir
satisfets.
Regina Ferrando
escola@reginaferrando.com
Per publicar el 5 d’abril de 2007