L’ESTRÈS

L’estrès, per sí mateix, no és res dolent, sinó que constitueix la resposta habitual del cos davant d’una situació de perill. Així, quan el caçador es troba de cop i volta davant d’un animal ferotge, el seu cos activa automàticament tot un seguit de funcions que, com a mecanisme de defensa, l’ajudaran a sobreviure. Així, per exemple, en situacions de perill imminent, en el cos es produeix una descàrrega d’adrenalina que fa que la respiració es faci més ràpida, que el cor bategui més de pressa, que la pressió arterial augmenti i que a la nostra musculatura hi arribi la pressió de sang necessària per poder realitzar un esforç molt més gran que en situacions de normalitat. És a dir, tota la nostra fisiologia es posa en les condicions oportunes per facilitar l’atac o la fugida, que són els principals mecanismes de defensa de l’ésser humà en situacions de perill real.

El tarannà de la nostra societat, però, fa que, a causa de la nostra manera de viure i de la nostra psicologia, les reaccions d’estrès passin a formar part de la nostra vida quotidiana, amb molta més freqüència que la que hauria de ser habitual. El treball competitiu, la nostra pròpia autoexigència, l’excés de responsabilitat, situacions que no podem controlar, un ambient amb trets de violència, la proliferació d’actituds incíviques, etc., poden desembocar, a la llarga, en descàrregues d’adrenalina continuades que produeixen reaccions d’estrès que no s’ajusten a la realitat que es viu i el cos comença a reaccionar més a estímuls creats per la nostra ment que a estímuls reals del nostre entorn.

Si bé als nostres ancestres llunyans que vivien en un món molt més insegur del que ara a nosaltres ens toca viure, o bé aquells éssers humans que viuen una guerra de prop, cosa que sortosament no és el nostre cas, les reaccions naturals del cos davant les situacions d’estrès els són de gran ajuda per tal de poder conservar la vida, cada vegada més, a la societat desenvolupada, ens trobem amb persones que tenen reaccions fisiològiques desmesurades davant de situacions psicològiques complexes, però que per si mateixes no arriben a constituir un perill personal imminent.

Si davant de situacions de treball excessiu o difícil, o bé quan el nostre fill es posa impertinent, o bé davant de qualsevol altra contrarietat, el nostre cos té la mateixa resposta com si ens trobéssim en mig de la selva amb un lleó al davant mostrant-nos la seva generosa dentadura, vol dir que estem davant d’una reacció d’estrès anormal que cal que observem i intentem reconduir.

Si aquesta reacció es fa cada vegada més freqüent, estem entrant en un terreny perillós que, a la curta o a la llarga, ens passarà factura a nivell físic. No pot ser bo que el nostre cos estigui en un estat d’alerta desmesurat i constant en situacions quotidianes. Quan això s’esdevé, hem de fer el possible perquè les aigües retornin a mare, com després d’una gran riuada. Hem de posar-nos en mans d’un professional de la salut que ens ajudi perquè la nostra fisiologia retorni a la normalitat i reaccioni d’acord a estímuls reals i no a fantasmes creats per la nostra ment.

Regina Ferrando

15 de març de 2007