LA SORPRESA ETERNA

 

Qualsevol dia en qualsevol lloc, la mort ens sorprèn i en la majoria de casos, per no dir sempre, fem veure que no la coneixíem. La contemplem amb l’estupefacció de qui contempla el lladre que s’endú un ésser estimat, proper, llunyà, jove o vell. L’encaixem amb la rebel·lia de qui es creu etern i ens neguem a acceptar-ne l’existència.

 

En aquesta vida no hi ha res perquè sí i la mort sempre ens obliga a examinar la nostra escala de valors, capgirant-la la majoria de vegades. Moltes coses que fins un moment determinat teníem per essencials, després d’una mort sentida, deixen de tenir la més mínima importància.

 

La mort, doncs, en el nostre món disfressat de superficialitat, ens dóna la justa mesura de les coses, perquè ens fa prendre consciència de la nostra pròpia fragilitat. Ens diu d’una manera molt clara allò de “avui i som i demà no hi som” que forma part del nostre refranyer i que tan sovint oblidem.

 

Potser la  nostra assignatura pendent per excel·lència consisteix precisament a viure la vida sense perdre mai de vista la mort, vivint cada un dels instants com si fos el darrer.

 

Aquesta consciència en permetria, per no dir que ens obligaria, a gaudir intensament de tots i cada un dels nostres actes, de totes i cadascuna de les nostres paraules, de totes i cadascuna de les nostres relacions.  Aprendríem a destriar a primera vista les coses importants de les que no ho són i, això, ens permetria anar per la vida sense deixar res pendent.

 

Deixaria de passar-nos allò, que sovint ens passa, de sentir-nos dolguts amb nosaltres mateixos per no haver fet a algú en vida, allò que després de la mort ja no li podem fer. Quantes vegades, després de la mort d’algú proper, ens adonem que no li hem mostrat prou el nostre afecte i, possiblement, se n’ha anat sense saber que l’estimàvem.

 

Hem de convenir que la consciència de mort, lluny d’esporuguir-nos, hauria de servir per relacionar-nos des de l’autenticitat dels nostres sentiments, per no deixar res per sobreentès, sinó per expressar en tot moment els sentiments més nobles que ens uneixen als altres.

 

Procurem anar-nos-en a dormir, cada dia, des del convenciment que aquells que ens envolten saben que els estimem, que els respectem, que poden comptar amb nosaltres. Només així, serem capaços de mantenir el cap serè, sense que aspectes secundaris de la societat (normes morals, convencionalismes, necessitat d’aparentar allò que no som), prenguin el paper de protagonista, ens condemnin a viure des de la superficialitat  i ens allunyin de la veritable raó de viure, que és el nostre lliurament incondicional als altres.

 

Regina Ferrando

1 de març de 2007