LA CONTROVÈRSIA GRATUÏTA

Qualsevol actuació de la nostra vida, feta només amb la intenció de crear controvèrsia, és font de violència. Quan la controvèrsia esdevé l’espectacle més freqüent als mitjans de comunicació, justament pel fet que és allò que l’espectador consumeix preferentment, podem parlar d’una societat amb signes clars de malaltia col·lectiva.

Amb això no tinc intenció de condemnar la controvèrsia entre diferents opinions que moltes vegades és signe de salut i indispensable si es volen acostar formes de pensar oposades, però sí que ho faig amb la controvèrsia gratuïta, aquella que alguns mitjans de comunicació fan servir només per crear espectacle. És la reproducció contemporània del circ dels romans, només que avui els gladiadors han estat substituïts per personatges mediocres que per diners ensenyen les vergonyes en públic i els lleons per un grup de “professionals” dels mitjans que sense escrúpols i poca ètica es guanyen la vida creant espectacles no aptes. Quines mancances personals ens porten a necessitar programes d’aquesta mena? Perquè queda clar és que són els de més audiència (si no fos així, haurien deixat d’existir).

De sempre, la gent que vivim als pobles petits ho sabem, hi ha una curiositat innata per la vida i miracles d’aquells que ens envolten. Ens encurioseixen les intimitats, les relliscades, les mancances dels nostres congèneres. Així la frase “saps què m’han dit?” provoca gairebé sempre l’atenció automàtica d’aquells que ens envolten i molt sovint fem viatjar informacions que no hem contrastat només per l’esport de tenir un auditori atent a les nostres paraules. De la mateixa manera, si hi pensem, ens adonarem que molt poques vegades passem informació personal. Ens és molt més fàcil parlar dels altres, encara que no ho sapiguem del cert i, naturalment, és molt menys compromès.

Tot això em fa pensar en el grau d’inconsciència que sovint caracteritza les nostres comunicacions, amb la necessitat imperiosa que tenim de què estiguin per nosaltres i amb la lleugeresa dels arguments que fem servir perquè això s’esdevingui. I en el fons de tot plegat podem trobar-hi una soledat abassegadora que ens caracteritza com a individus d’una societat complexa i competitiva, que ha perdut l’interès per les relacions i es condemna a la companyia artificial que ens ofereixen alguns mitjans de comunicació.

El desllorigador de tot plegat rau a recuperar el desig de servei a aquells que ens envolten, amb la noble intenció de fer-los la vida fàcil. A la recuperació del respecte com a única eina de relació. Respecte que camina en dos sentits indestriables, al camí interior, que ens permet respectar-nos i ser respectats, i el camí cap enfora, que ens fa esdevenir éssers sociables, sense interessos ocults.

Només en la mesura que fonamentem les nostres comunicacions en la certesa i el respecte contribuirem a construir una societat més justa i respectable. Si som capaços de deixar de crear controvèrsia gratuïta, haurem contribuït a un món millor.

Regina Ferrando

8 de febrer de 2007