LA PÈRDUA DE LA INNOCÈNCIA

 

L’enciclopèdia catalana defineix la innocència com la qualitat de la persona innocent. Així mateix, una persona innocent, en el sentit favorable, és aquella que no fa mal, que està exempta de culpa o que ignora el mal, i, en el sentit pejoratiu, la persona fàcil d’enganyar. Des d’un punt de vista psicològic, la innocència està directament associada a la capacitat d’imaginar i d’il·lusionar-se.

 

Col·loquialment, però, quan parlem d’una persona innocent, ho fem des del seu sentit pejoratiu, sense que la qualitat de la innocència ens fascini quan ens l’adjudiquen com a pròpia.

 

El prototip d’innocència per excel·lència el trobem en els infants. En principi, ells creuen a ulls clucs tot allò que els diem. Ens tenen una confiança absoluta, fins que, a mesura que van creixent, de mica en mica, es van adonant que no tot allò que els hem explicat és cert.

 

Perdem la innocència, doncs, en la mesura que anem descobrint el misteri del Tió, del Pare Noel, dels Reis d’Orient i de tantes i tantes paràboles amb què els adults embolcallen els infants, amb la intenció de fer-los feliços.

 

Així, a mesura que ens fem grans, anem col·leccionant petites desil·lusions quan descobrim que les coses no són com pensàvem i, sovint, al marge de la pèrdua d’innocència, fer-se gran està associat a patir una síndrome creixent de seriositat. Culturalment, associem fer-se adults a prendre’s les coses seriosament, a deixar de fer bogeries, al menys en públic, per donar la imatge de persones adultes i responsables que tothom espera que siguem.

 

Si la pèrdua de la innocència va acompanyada de la pèrdua d’il·lusió i d’imaginació, aconseguirem ser les persones formals que els altres esperen que siguem, però com a conseqüència d’amagar el nostre infant interior ens condemnarem a la frustració i un augment gradual de la desconfiança.

 

En la nostra vida diària, no podem perdre de vista la nostra capacitat de joc que roman enterrada en l’ànima del nostre infant interior, reclòs en un racó de la nostra memòria. Podem ser adults il·lusionats i imaginatius, sense deixar de ser responsables, si som capaços de treure a passejar sovint aquella part de nosaltres mateixos que ens permet veure la vida com un misteri a viure i no com un problema a resoldre.

 

Les festes que acaben de passar sovint ens fan connectar amb el nostre infant interior, amb la il·lusió, amb la imaginació i amb la innocència que ens caracteritzaven en els nostres primers anys. Si estem decidits a il·luminar la nostra vida, enguany, recuperem la nostra capacitat d’imaginar i d’il·lusionar-nos i no ens avergonyim mai més d’aquella part nostra que ens fa esdevenir infants enjogassats i entremaliats. Només així podrem esdevenir un regal per als altres.

 

Regina Ferrando

25 de gener de 2007