RIURE’S D’UN MATEIX

 

Podem mesurar el nostre grau de creixement per la nostra capacitat de riure’ns de nosaltres mateixos. Riure’s d’un mateix no és no és un costum massa generalitzat en la nostra vida. És molt més fàcil riure’s dels altres i, si els altres ni hi són presents, millor que millor.

 

Sovint, per passar-nos-ho amb els amics o amb els companys, l’esport per excel·lència consisteix a mofar-nos d’algú dels que no hi són presents. Això ens fa passar l’estona divertida, perquè a nosaltres no ens toca el rebre i el pobre que li toca no té ni la possibilitat de discutir-nos la jugada.

 

Aquesta manera de fer és molt freqüent en els adults. Ens és molt més fàcil parlar dels altres que de nosaltres mateixos, per o per mal. De la mateixa manera que sovint ens fa vergonya reconèixer-nos qualitats en públic i ens és, en canvi, relativament fàcil reconèixer els valors d’un altre, a l’hora de criticar i mofar-nos també preferim fer-ho als altres que posar-nos en evidència nosaltres mateixos.

 

Aquest és un comportament que mostra el nostre grau d’acceptació. Ens fa veure fins a quin punt ens acceptem a nosaltres mateixos tal com som, amb tot el nostre bagatge positiu i negatiu.

 

Fins que no arriba el moment que som capaços de mostrar-nos tal com som, sense disfresses, sense necessitat de demostrar res, sense necessitat d’amagar res, ensenyant les nostres vergonyes amb orgull perquè són nostres, no som capaços de millorar com a éssers humans.

 

Mentre això no passa, hem d’ocupar les nostres converses parlant dels altres, perquè mentre ho fem així, no tenim necessitat de parlar de nosaltres i d’allò que ens avergonyeix. Així, ens dediquem a judicar i a mofar-nos dels altres, com si nosaltres fóssim perfectes i estiguéssim en possessió de la veritat absoluta.

 

Si voleu, aquesta és una manera com una altra de passar la vida, però si tenim  en compte que sempre acabem recollint allò que sembrem, estarem d’acord que poc podrà canviar la nostra vida mentre anem sembrant judicis i mofes, perquè tard o d’hora això acabarà retornant-nos i fent-nos mal.

 

Lluny d’això, podem començar a parlar obertament de nosaltres mateixos, dels nostres encerts i, sobretot, de les nostres mancances, sense avergonyir-nos-en, posant-li aquell punt d’humor que fa que la nostra vida comenci a ser fàcil i productiva. En les reunions, si tenim necessitat de riure’ns d’algú, comencem per fer-ho de nosaltres mateixos.

 

Això ens farà més amables als ulls dels altres i permetrà que se’ns obrin des de la sinceritat, la confiança i la llibertat de qui té la seguretat que mai no el trairem, ni quan hi sigui present ni quan no hi sigui.

 

Regina Ferrando

18 de gener de 2007