RIURE’S D’UN MATEIX
Podem mesurar el nostre grau
de creixement per la nostra capacitat de riure’ns de nosaltres mateixos. Riure’s d’un mateix no és no és un costum
massa generalitzat en la nostra vida. És molt més fàcil
riure’s dels altres i, si els altres ni hi són
presents, millor que millor.
Sovint, per passar-nos-ho bé amb
els amics o amb els companys,
l’esport per excel·lència consisteix a
mofar-nos d’algú dels que
no hi són presents. Això ens fa passar l’estona
divertida, perquè a nosaltres
no ens toca el rebre i el
pobre que li toca no té ni la possibilitat de
discutir-nos la jugada.
Aquesta manera de fer és molt freqüent en els adults. Ens és
molt més fàcil parlar dels altres que de nosaltres mateixos, per bé
o per mal. De la mateixa
manera que sovint ens fa vergonya reconèixer-nos qualitats en públic i ens és, en canvi,
relativament fàcil reconèixer els valors d’un altre,
a l’hora de criticar i mofar-nos també preferim fer-ho als altres que posar-nos en evidència nosaltres mateixos.
Aquest és un comportament que
mostra el nostre grau d’acceptació. Ens fa veure fins a quin punt ens acceptem a nosaltres
mateixos tal com som, amb tot el nostre bagatge
positiu i negatiu.
Fins que no arriba el moment
que som capaços de mostrar-nos tal com som, sense disfresses, sense necessitat
de demostrar res, sense necessitat d’amagar res, ensenyant les nostres
vergonyes amb orgull perquè són nostres, no som capaços de millorar com a
éssers humans.
Mentre això no passa, hem
d’ocupar les nostres converses parlant dels altres, perquè mentre ho fem així,
no tenim necessitat de parlar de nosaltres i d’allò que ens avergonyeix. Així,
ens dediquem a judicar i a mofar-nos dels altres, com si nosaltres fóssim
perfectes i estiguéssim en possessió de la veritat absoluta.
Si voleu, aquesta és una manera com una altra de
passar la vida, però si tenim en compte que sempre acabem recollint allò
que sembrem, estarem d’acord que poc podrà canviar la nostra vida mentre anem
sembrant judicis i mofes, perquè tard o d’hora això acabarà retornant-nos i
fent-nos mal.
Lluny d’això, podem començar a parlar obertament de
nosaltres mateixos, dels nostres encerts i, sobretot, de les nostres mancances,
sense avergonyir-nos-en, posant-li aquell punt d’humor que fa que la nostra vida comenci a ser fàcil i productiva. En les
reunions, si tenim necessitat de riure’ns d’algú, comencem per fer-ho de
nosaltres mateixos.
Això ens farà més amables als ulls dels altres i
permetrà que se’ns obrin des de la sinceritat, la
confiança i la llibertat de qui té la seguretat que mai no el trairem, ni quan
hi sigui present ni quan no hi sigui.
Regina Ferrando
18 de gener de 2007