FRAGILITAT

 

Va passar una gran part de la seva vida creient-se immortal. Veia la mort com quelcom llunyà, quelcom poètic, quelcom irreal. Va passar molt de temps sense ni tant sols pensar-hi, fins que un bon dia algú de molt a la vora va marxar per no tornar. Aquesta experiència li produí un sotrac considerable, perquè introduïa en la seva memòria una dada que posava en perill la seva existència: la inexistència de la immortalitat. A mesura que es feia gran anaven marxant familiars, companys i amics del seu voltant, cosa que l’omplia de tristesa pel sentiment de pèrdua, però, tot i així, no s’arribava a adonar de la seva fragilitat.

 

La vida l’havia protegit. La seva col·lecció de malestars consistia en quatre refredats molt ben curats, algun maldecap sense importància i les típiques gastroenteritis estacionals que li feien fer dissabte del budellam. En definitiva, una salut de ferro.

 

Un bon dia, una afecció seriosa, d’aquelles que són inevitables perquè t’agafen desprevingut, li va fer prendre consciència de la realitat. I la realitat és adonar-se de l’existència per als mortals de la data de caducitat. Una data de caducitat que no portem enregistrada en cap racó de la nostra anatomia, com s’acostuma a tenir els productes alimentaris, sinó que, ben al contrari, en desconeixem tota informació.

 

Això va fer que, tot d’una, toqués de peus a terra i s’adonés, com per efecte d’una il·luminació espiritual instantània, de la importància de cada història viscuda, de cada gest amable,  de cada mirada sincera, de cada paraula reconfortant.

 

I és que, sovint, la vida se’ns escola sense adonar-nos-en i passem els dies ancorats en fantasmes de la nostra ment que ens empresonen en un mar de pensaments inútils. Vivim aliens a la vida que passa pel nostre costat sense ni tant sols fregar la nostra pell, mentre ens perdem en culpabilitats, en ressentiments, en pors, en nostàlgies.

 

Si som conscients de la nostra realitat, maldarem per viure de primera ma cada un dels instants de la nostra vida. Només així podrem extreure’n tota la saviesa, tot el coneixement, tota la felicitat que ens ofereix a cada respiració conscient. Ens farem coneixedors de la fragilitat de la nostra existència i això ens engrescarà a viure d’una altra manera.

 

Farem que cada encontre sigui únic i irrepetible, que cada mirada sigui una donació generosa, que cada mot esdevingui bàlsam per a l’ànima, que cada carícia comparteixi el perfum dels instants sublims.

 

Res ni ningú no ens farà por, perquè coneixerem la nostra essència i gaudirem plenament de la l’existència de l’altre que no és més que una part de nosaltres mateixos. Veurem en els ulls dels altres la nostra realitat i no tindrem cap excusa que ens impedeixi estimar apassionadament la vida i tot allò que s’hi mou. Saber-nos mortals ens humanitza i ens aboca inexorablement a l’amor.

 

Regina Ferrando

7 de desembre de 2006