IMPERFECCIÓ ESPERANÇADA

 

Vaig girar-me, intuint que em seguia, i el vaig veure. Ell era allí, desplaçant-se amb la mirada perduda de qui tot tant li fa. Li vaig buscar els ulls i no els hi vaig trobar. Sabia que no em veia. Passejava de cos present. Qui sap on tenia el cap. Ben lluny de ben segur. Ancorat en qui sap quina història del passat que no havia acabat de resoldre.

 

Mentrestant, pel seu costat hi passà un infant, de cara riallera i ulls nets, que li oferí un ampli somriure, però, ai las, ell ni tan sols va parpellejar. Havia perdut el regal meravellós de la innocència que et saluda.

 

Mentrestant, al seu voltant, la vida bategava amb ritme segur, intens i meravellós. Tot era un cant que despertava els sentits i alimentava l’esperit. No sé pas quant de temps va seguir així, potser es va morir sense haver tornat.

 

Quantes vegades no ens el trobem pel camí! Es diu Joan, Pere, Maria, Àgata, tan se val el nom que tingui, el cert és que respira i el seu cor batega, però no n’és conscient. És com un bocí de carn que s’arrossega sense aprofitar cap dels regals que posseeix.

 

I és que té el cap massa ocupat en aquelles coses que no serveixen per a res. Sempre rumiant com haurien pogut ser les coses, si hagués actuat d’una altra manera. Penedint-se de comportaments passats, sense adonar-se que els moments presents se succeeixen fatalment sense que els doni ocasió per acaronar-li l’ànima.

 

Si vol ser feliç, que ho vol, de ben segur, ha de despertar a la vida, despertar al present que és l’únic moment de poder. Desfer-se dels pensaments que l’ancoren al passat. Llençar les pors que el condemnen a fixar-se només en el futur, per aterrar feliçment a l’aquí i ara.

 

Hi ha molts Joans, Peres, Maries, Àgates,... que han aterrat feliçment i que s’alegren de descobrir que la vida, en el moment present, és el millor regal que tenim.

 

No ens conformem a sobreviure i escollim l’art de viure plenament. Carpe diem. I, si en algun moment, la ment es despista i es disposa a enfonsar-nos en un món irreal i fantasmagòric, sapiguem recuperar la pau interior i la consciència del present sense barallar-nos-hi massa. Convidant-la amorosament a posar-se a favor nostre.

 

Només en el moment en què passegem amb el nostre ésser equilibrat, Amb cos, ment, emocions i ànima seguint el mateix pas, podem entrellucar una espurna de la felicitat que som capaços d’assolir. Mentrestant, ens hem d’anar alliberant de tot allò que ens ha mal format, hem de revisar a consciència la nostra escala de valors i eliminar-ne els graons que ens limiten. I tot plegat sense angoixes ni tensions, amb la pau de qui, sabent-se imperfecte, està decidit a assolir, quan toqui, la perfecció que fa possible la felicitat.

 

Regina Ferrando

16 de novembre de 2006