1001

 

Confesso que en fer l’escrit de la setmana passada, em va passar per alt la celebració dels 1000 números de La Clau.

 

Per això, vull fer aquest escrit amb la intenció legítima de rectificar aquest oblit inexcusable i, ara, que tenim els factòtums de La Clau encara amb la ressaca de la celebració de la setmana passada, m’agradaria sorprendre’ls amb la meva felicitació pel número 1001 de la publicació.

 

Poc s’ho devia pensar en Pitarch quan fa uns quants anys va engegar l’aventura de La Clau. Qui es podia imaginar que arribaria a ser un fenomen de masses com ha arribat a ser i el referent a la comarca dels setmanaris gratuïts.

 

M’alegro solidàriament amb tot l’equip que fa possible La Clau, amb l’Eulària al capdavant des del traspàs d’en Vicenç, i em sento orgullosa com ells d’haver arribat tant lluny i de participar en aquesta producció amable que arriba a tantes i tantes llars.

 

Per altra banda, i sense que això signifiqui buscar una excusa al meu oblit de la setmana passada, us he de confessar que, des de sempre, m’han plagut els cap-i-cues, i em produeix una profunda satisfacció celebrar el número 1001 de La Clau.

 

Fixeu-vos que els cap-i-cues acaben de la mateixa manera que comencen. Sí, ja sé que això no significa cap descobriment memorable, però deixeu-me explicar-vos perquè el fet de començar i acabar de la mateixa manera els converteix en una paràbola de la vida mateixa.

 

Quan actuem des de la bona intenció, aconseguim resultats positius i engrescadors, en canvi, quan ho fem des de la mala intenció, és molt possible que acabem picant-nos-hi els dits. Els cap-i-cues, doncs, ens recorden la teoria del boumenrang: recollim només allò que sembrem. Quantes vegades hem comentat des d’aquestes ratlles que no farem possible la pau al món, sinó som capaços d’amarar-nos de pau interior!

 

I una vegada més, des d’aquesta Clau, que ens posa en comunicació uns instants cada setmana, permeteu-me recordar que la millora de la humanitat, depèn de cada un dels petits gests sincers i amables que anem fent cada un de nosaltres dia a dia. Que en un món, que es caracteritza per la crispació, les actituds innocents no sempre són ben enteses, però en canvi ens donen la seguretat de no crear crispació afegida. Si ens toca viure en un ambient crispat, atrevim-nos a ser les notes discordants i, malgrat se’ns pugui titllar d’ingenus, procurem sembrar al nostre voltant claredat, sinceritat i bon rotllo. La conseqüència d’això serà, tard o d’hora, una collita abundosa de felicitat.

 

Moltes felicitats, companys de La Clau!

 

Regina Ferrando

21 de setembre de 2006