QUINA CALOR !

 

Quina calor !, esdevé cada any l’exclamació de moda de l’estiu. És allò que repetim amb més freqüència al carrer, a l’ascensor, a la cua de l’autobús, a tot arreu on es troben dues o més persones.

 

Des que el temps és temps, les estacions de l’any s’han succeït amb una puntualitat escrupolosa i les variacions que comporten representen una posada a punt del nostre organisme, del nostre sistema de defenses, de les nostres capacitats.

 

La calor a l’estiu, com el fred a l’hivern, ens ajuden a estimular funcions orgàniques que faciliten que el nostre cos es pugui regenerar, i tingui la fortalesa necessària per combatre les malalties. La calor comporta suor i la suor és un mecanisme indispensable d’eliminació del nostre cos. Sense suor, les toxines s’acumulen en el nostre organisme i, tard o d’hora, ens fan emmalaltir.

 

La tecnologia de la nostra societat desenvolupada fa que evitem els canvis. Així, gràcies a les calefaccions, a l’hivern, passem poc fred i, gràcies als aires condicionats, a l’estiu, passem poca calor. És talment com si visquéssim en una bombolla que ens protegeix de les inclemències del temps. És una demostració més de la propensió dels humans d’anar en contra de la natura.

 

Suar, a la nostra societat, està mal vist, a no ser que ho fem en una sauna i a hores convingudes. Així, neguem els efectes beneficiosos d’aquest mecanisme del nostre cos i el reduïm a moments concrets. Fem que el nostre cos, savi per naturalesa, funcioni segons la nostra voluntat, sense tenir en compte les nostres necessitats vitals.

 

Aquest comportament, és un episodi més de la nostra incapacitat d’acceptació de la realitat. De la nostra tossuderia per manipular els esdeveniments, d’acord amb criteris poc raonats, que ens allunyen de les oportunitats que la vida ens ofereix a cada instant.

 

Si volem que el nostre cos es regeneri convenientment, hem de permetre que sigui estimulat per la natura i pels seus canvis. Cada època de l’any, cada canvi de temps, és un estímul per al nostre organisme, que és gratuït i que comporta que siguem éssers adaptables al nostre medi.

 

Si volem tenir un cos a prova de malaltia hem de deixar que realitzi les funcions que li són pròpies. Això vol dir deixar de resistir-se a les inclemències del temps i permetre, de tant en tant, que els estímuls naturals equilibrin els nostres mecanismes naturals de defensa.

 

Siguem capaços d’agrair la calor i el fred, des de la seguretat que ens ajuden a potenciar la nostra salut. Tot, en la vida, té un significat. No permetem que la incomoditat emmascari les nostres possibilitats naturals de regeneració.

 

Regina Ferrando

13 de juliol de 2006