A PILOTA PASSADA

 

Avui, a pilota passada del referèndum de diumenge, i perquè no es confongui la meva anàlisi amb cap opció política, m’agradaria fer una reflexió, des del punt de vista de creixement personal, al comportament dels nostres representants pel que fa a la tramitació del nostre Estatut. No entraré en valoracions dels diversos textos, sinó en les relacions personals que s’han esdevingut en aquest llarg i feixuc període de més de dos anys.

 

En una democràcia, la gent del carrer, tenim l’opció periòdicament d’escollir els nostres representants, perquè vetllin pels interessos de tota la comunitat i administrin les aportacions que tots nosaltres, cadascun des de les seves possibilitats, fem al bé comú. Els escollim perquè facin un servei públic i, només per això, valoro i respecto aquelles persones que voluntàriament s’ofereixen per ocupar uns càrrecs, gairebé sempre, feixucs i, massa sovint, criticats i menystinguts.

 

Els polítics, però, com la resta de mortals, en les seves actuacions, sovint no s’escapen de confondre servei amb prestigi personal. Així, en el decurs d’aquest llarg període de tramitació, hem pogut contemplar amb estupefacció que lluny de cercar acords comuns, cadascun dels representants han maldat per defensar la seva opció com l’única opció possible. S’han perdut en el terreny de l’enfrontament, cosa que els ha fet perdre l’opció sempre enriquidora del diàleg que suma criteris i esforços. El resultat d’això només pot ser l’empobriment.

 

Finalment, hem hagut de votar un text confús. Ningú no ens ha sabut explicar amb claredat el ets i uts d’un articulat feixuc que s’ha anat transformant en el decurs del temps. Ningú no ens ha dit què n’ha quedat d’allò que va aprovar el Parlament el 30 de setembre, per majoria aclaparadora. Lluny d’això, tots i cadascun dels nostres representants ens ha demanat un acte de fe per la seva opció política, fent-nos decidir a nosaltres quelcom que ells no han sigut capaços de consensuar. Ni tant sols no han sabut anar a Madrid plegats defensant la mateixa cosa.

 

La sensació de fracàs com a comunitat que vol créixer i progressar ens ha portat a un referèndum sense il·lusió, amb la convicció que, pel camí, hem perdut bous i esquelles.

 

El futur de la humanitat només pot ser esperançador si som capaços de fugir dels personalismes egoistes i caminar vers la unitat. Unitat que només és possible si tots i cadascun de nosaltres som capaços d’escoltar amb atenció el pensament de l’altre, en la seguretat que la veritat de l’altre enriqueix la nostra veritat.

 

Mentre ens ancorem en la nostra veritat com a única, sense contemplar les possibilitats de la veritat de l’altre, el resultat serà pobre. Només amb un canvi de mentalitat a nivell global, cadascú des de la seva individualitat, serem capaços de desterrar espectacles sectaris com els que hem hagut de contemplar i caminar plegats cap el progrés veritable que ens farà esdevenir éssers lliures i responsables.

 

Regina Ferrando

22 de juny de 2006