L’EDUCACIÓ DELS
INFANTS
Fa uns quants dies, al matí,
pel carrer, a l’hora de l’entrada a escola, vaig trobar-me amb una mare i un
fill. La mare nerviosa, atabalada i estressada agafava la ma de l’infant d’uns quatre anys i, literalment, el feia volar,
ja que gairebé no tocava de peus a terra, tot escridassant-lo a ple pulmó. L’infant amb cara d’esparverat,
somiquejava i feia tot el què podia per seguir el ritme de la mare. Vaig deduir
que es devien haver adormit i la mare no volia arribar tard. Aquesta situació
em va trasbalsar, pel fet que no es tracta d’un cas aïllat. Cada matí, passo a
la mateixa hora per davant d’una escola i, massa sovint, contemplo la mateixa
escena.
Des de la meva experiència
professional, conec les conseqüències en els adults dels seus primers anys de
vida. Fins als sis anys l’infant és com una esponja
que absorbeix la forma de viure d’aquells que l’envolten, sense capacitat de
filtrar les raons que empenyen els adults a comportar-se d’una forma
determinada. L’infant no té consciència clara del
temps i de l’espai. Viu qualsevol situació d’estrès com una tragèdia, que no
pot explicar-se i que, de ben segur, enfonsarà en una racó del seu
subconscient. La suma de totes les experiències desagradables, d’aquesta etapa,
condicionarà irremeiablement el seu comportament a l’edat adulta.
Des d’aquest coneixement,
caldria que els adults ens plantegéssim la manera de tractar els infants si no
volem que, quan siguin grans, pateixin les conseqüències d’una educació
inconscient.
Si volem que els nostres
fills no tinguin els mateixos problemes que hem tingut nosaltres, hauríem
d’analitzar seriosament com vivim i com ens relacionem, des de la consciència
que som el mirall des del qual els infants observen la vida. Hauríem de fer tot
el possible per viure assossegats si volem tenir infants assossegats que, quan
siguin adults, puguin viure en una societat sense crispació.
L’educació dels infants és,
doncs, la nostra contribució a un món millor. Si el nostre tarannà és viure
estressats i accelerats, cal que fem el possible per resoldre la nostra
situació per tal de no perpetuar uns mecanismes inconscients que no fan cap bé
a l’infant.
Hem de procurar, doncs, ser
un bon exemple on l’infant pugui fonamentar les
arrels del seu futur. Això vol dir que la nostra millora personal no és només
un bé per a nosaltres mateixos, que ho és, sinó que és una contribució molt
valuosa per al futur de la nostra societat.
Prendre consciència d’això,
ens obliga a canviar els nostres hàbits de conducta, des de la certesa que
qualsevol millora a nivell personal constitueix un gran bé per a la humanitat,
que es concreta en la millora personal de tots aquells que ens envolten. Si
volem aconseguir un món sense crispació, hem de començar per sembrar la pau al
nostre entorn. Només així podrem viure amb esperança la promesa d’un món millor
i en pau.
Regina Ferrando
30 de març de 2006