L’EDUCACIÓ DELS INFANTS

 

Fa uns quants dies, al matí, pel carrer, a l’hora de l’entrada a escola, vaig trobar-me amb una mare i un fill. La mare nerviosa, atabalada i estressada agafava la ma de l’infant d’uns quatre anys i, literalment, el feia volar, ja que gairebé no tocava de peus a terra, tot escridassant-lo a ple pulmó. L’infant amb cara d’esparverat, somiquejava i feia tot el què podia per seguir el ritme de la mare. Vaig deduir que es devien haver adormit i la mare no volia arribar tard. Aquesta situació em va trasbalsar, pel fet que no es tracta d’un cas aïllat. Cada matí, passo a la mateixa hora per davant d’una escola i, massa sovint, contemplo la mateixa escena.

 

Des de la meva experiència professional, conec les conseqüències en els adults dels seus primers anys de vida. Fins als sis anys l’infant és com una esponja que absorbeix la forma de viure d’aquells que l’envolten, sense capacitat de filtrar les raons que empenyen els adults a comportar-se d’una forma determinada. L’infant no té consciència clara del temps i de l’espai. Viu qualsevol situació d’estrès com una tragèdia, que no pot explicar-se i que, de ben segur, enfonsarà en una racó del seu subconscient. La suma de totes les experiències desagradables, d’aquesta etapa, condicionarà irremeiablement el seu comportament a l’edat adulta.

 

Des d’aquest coneixement, caldria que els adults ens plantegéssim la manera de tractar els infants si no volem que, quan siguin grans, pateixin les conseqüències d’una educació inconscient.

 

Si volem que els nostres fills no tinguin els mateixos problemes que hem tingut nosaltres, hauríem d’analitzar seriosament com vivim i com ens relacionem, des de la consciència que som el mirall des del qual els infants observen la vida. Hauríem de fer tot el possible per viure assossegats si volem tenir infants assossegats que, quan siguin adults, puguin viure en una societat sense crispació.

 

L’educació dels infants és, doncs, la nostra contribució a un món millor. Si el nostre tarannà és viure estressats i accelerats, cal que fem el possible per resoldre la nostra situació per tal de no perpetuar uns mecanismes inconscients que no fan cap bé a l’infant.

 

Hem de procurar, doncs, ser un bon exemple on l’infant pugui fonamentar les arrels del seu futur. Això vol dir que la nostra millora personal no és només un bé per a nosaltres mateixos, que ho és, sinó que és una contribució molt valuosa per al futur de la nostra societat.

 

Prendre consciència d’això, ens obliga a canviar els nostres hàbits de conducta, des de la certesa que qualsevol millora a nivell personal constitueix un gran bé per a la humanitat, que es concreta en la millora personal de tots aquells que ens envolten. Si volem aconseguir un món sense crispació, hem de començar per sembrar la pau al nostre entorn. Només així podrem viure amb esperança la promesa d’un món millor i en pau.

 

Regina Ferrando

30 de març de 2006