L’ESPERANÇA RENEIX

Fa gairebé tres setmanes, vam contemplar un fet meravellós. En una societat marcada, en els darrers temps, per grups humans que s’entossudeixen a escampar la calúmnia, la crispació, l’enfrontament i la violència; en una societat en la què, si ens refiem només dels mitjans de comunicació de masses, sembla que tot va cap per avall i on les mentides, de tant repetir-les, hi ha qui arriba a creure-se-les, el col·lectiu de persones senzilles i anònimes, aquelles que habitualment no fan soroll, les que contemplen amb estupefacció com alguns els volen complicar la vida, varen sortir decidides al carrer per expressar les seves conviccions i els seus desigs, desmentint, amb aquest acte gairebé improvisat però no per això intranscendent, tot allò que se’ls adjudica i expressant a ple pulmó que, malgrat allò que se’ls vol fer creure, no combreguen amb rodes de molí.

L’expressió d’un poble és la veu de les persones senzilles, aquelles que no estan embriagades per la dialèctica, aquelles que no necessiten ser primmirades amb els seus raonaments, perquè no tenen cap quota de poder a perdre, aquelles que diuen al pa pa i al vi vi.

Allò que cada un dels éssers humans volem ser és un sentiment molt profund que no s’esvaeix amb raonaments. Les coses no són com a alguns els agradaria que fossin, sinó que són com són i les arrels i la identitat són sentiments massa ancorats en el cor, perquè el desig d’uns quants els faci trontollar.

Nosaltres som el què som per molt que a alguns els faci al·lèrgia i seguirem essent-ho malgrat hi hagi qui s’entossudeixi a negar-ho. És més la negació en aquest sentit té un efecte revulsiu que només serveix per arrelar més la identitat.

Si com a éssers individuals formem par d’una unitat, com a éssers col·lectius arrelats en una geografia determinada tenim trets indiscutibles que ens caracteritzen i això és així per moltes paraules que s’esmercin a demostrar el contrari. Els objectius humans, sempre que no facin mal a ningú, són dignes i la seva dignitat els fa indiscutibles.

La globalització només serà possible si està fonamentada en el respecte mutu i, des d’aquest respecte, tothom pot ser una expressió lliure d’allò que és i desitja. No anem bé si fonamentem la unitat en l’anorreament de les diferències, ans el contrari, la unitat és un trencaclosques perfecte, on totes i cada una de les característiques diferencials hi té cabuda.

No deixem mai d’expressar la nostra voluntat i, si algú ens ignora, sortim al carrer i escampem-la a ple pulmó. Només així podrem anar redreçant els efectes negatius d’aquells que, creient-se en posició de la veritat, utilitzen més en la raó de la força que en la força de la raó. Quan les nostres aspiracions són legítimes cal ser valents per defensar-les, tot i que uns quants es facin els sords. Només així, sense complexos, construirem el món que tots desitgem.

Regina Ferrando

9 de març de 2006