DRETS I DEURES
Quan en una societat cal parlar de drets i deures, i s’ha de
legislar sobre aquest tema, és un signe inequívoc de la concurrència d’un cert
grau de deshumanització. Si bé cal assegurar que l’evolució de la humanitat es
desenvolupa vers el sentit positiu, també cal dir que, massa sovint, aquesta
evolució és en un context extern, de cara enfora, i hem oblidat l’evolució en
el sentit intern, cap endins.
Els valors humans per excel·lència són, sense cap mena de dubte,
la responsabilitat i el respecte. Responsabilitat i respecte enfocats sempre no
tan sols envers el nostre entorn, sinó envers nosaltres mateixos. Quan aquests
dos valors es perden l’ésser humà està abocat a la destrucció. Si això passa,
no hi ha més remei que incloure en la legislació un llistat de comportaments
correctes, per tal de pal·liar aquesta mancança bàsica.
La responsabilitat és el valor que ens permet comandar la nau de
la nostra vida sabent-nos senyors del nostre present i això no és pot exercitar
amb equanimitat si no ho fem amb la concurrència de l’altre valor, el respecte,
que ens permet menar la nostra vida sense fer-nos mal i, naturalment, sense fer
mal als altres.
La Declaració Universal dels Drets Humans neix de l’evidència de
la injustícia, a causa de la manca de respecte d’una part de la humanitat,
envers la resta. Els llistats inacabables de deures, en cada una de les
legislacions dels diferents països, és la conseqüència de la manca d’assumpció
de responsabilitat a nivell personal dels membres que formen part d’un
col·lectiu determinat.
Gràcies a l’encontre progressiu entre Orient i Occident, han
arribat al món desenvolupat noves inquietuds i noves tècniques per fomentar el
creixement de l’ésser humà a nivell personal. I això és cada vegada més present
a la nostra societat a causa del grau d’insatisfacció personal de les persones
que en formem part, perquè a mesura que prenem consciència del nostre grau de
benestar, també es ens fem conscients de la inexplicable manca de satisfacció
que ens acompanya.
Cada vegada veiem més clar que el progrés de la humanitat no
passa per les legislacions exhaustives i restrictives, sinó pel conreu de
valors intrínsecs dels éssers humans evolucionats. Si cadascú de nosaltres, en
l’àmbit que ens és proper, no som capaços de viure en llibertat, amb la
concurrència de la responsabilitat i el respecte, que ens permeten viure
satisfets sense necessitat d’envair la llibertat de l’altre, malgrat les
restriccions legislatives, veurem com la violència creix en tots els àmbits de
la nostra societat.
Només quan els ésser humans ens adonem del nivell de
responsabilitat que ens pertoca i l’exercim des d’un respecte profund, podem
contribuir de forma positiva en la nostra evolució personal i, com a
conseqüència d’això, en l’evolució personal d’aquells que ens envolten. La
justícia col·lectiva és fruit del grau de justícia individual que som capaços
d’introduir en la nostra manera de viure.
Regina Ferrando
2 de març de 2006