DRETS I DEURES

 

Quan en una societat cal parlar de drets i deures, i s’ha de legislar sobre aquest tema, és un signe inequívoc de la concurrència d’un cert grau de deshumanització. Si bé cal assegurar que l’evolució de la humanitat es desenvolupa vers el sentit positiu, també cal dir que, massa sovint, aquesta evolució és en un context extern, de cara enfora, i hem oblidat l’evolució en el sentit intern, cap endins.

 

Els valors humans per excel·lència són, sense cap mena de dubte, la responsabilitat i el respecte. Responsabilitat i respecte enfocats sempre no tan sols envers el nostre entorn, sinó envers nosaltres mateixos. Quan aquests dos valors es perden l’ésser humà està abocat a la destrucció. Si això passa, no hi ha més remei que incloure en la legislació un llistat de comportaments correctes, per tal de pal·liar aquesta mancança bàsica.

 

La responsabilitat és el valor que ens permet comandar la nau de la nostra vida sabent-nos senyors del nostre present i això no és pot exercitar amb equanimitat si no ho fem amb la concurrència de l’altre valor, el respecte, que ens permet menar la nostra vida sense fer-nos mal i, naturalment, sense fer mal als altres.

 

La Declaració Universal dels Drets Humans neix de l’evidència de la injustícia, a causa de la manca de respecte d’una part de la humanitat, envers la resta. Els llistats inacabables de deures, en cada una de les legislacions dels diferents països, és la conseqüència de la manca d’assumpció de responsabilitat a nivell personal dels membres que formen part d’un col·lectiu determinat.

 

Gràcies a l’encontre progressiu entre Orient i Occident, han arribat al món desenvolupat noves inquietuds i noves tècniques per fomentar el creixement de l’ésser humà a nivell personal. I això és cada vegada més present a la nostra societat a causa del grau d’insatisfacció personal de les persones que en formem part, perquè a mesura que prenem consciència del nostre grau de benestar, també es ens fem conscients de la inexplicable manca de satisfacció que ens acompanya.

 

Cada vegada veiem més clar que el progrés de la humanitat no passa per les legislacions exhaustives i restrictives, sinó pel conreu de valors intrínsecs dels éssers humans evolucionats. Si cadascú de nosaltres, en l’àmbit que ens és proper, no som capaços de viure en llibertat, amb la concurrència de la responsabilitat i el respecte, que ens permeten viure satisfets sense necessitat d’envair la llibertat de l’altre, malgrat les restriccions legislatives, veurem com la violència creix en tots els àmbits de la nostra societat.

 

Només quan els ésser humans ens adonem del nivell de responsabilitat que ens pertoca i l’exercim des d’un respecte profund, podem contribuir de forma positiva en la nostra evolució personal i, com a conseqüència d’això, en l’evolució personal d’aquells que ens envolten. La justícia col·lectiva és fruit del grau de justícia individual que som capaços d’introduir en la nostra manera de viure.

 

Regina Ferrando

2 de març de 2006