EL MIRATGE DE LA
PERFECCIÓ
Ens hem preguntat
fins a quin punt les nostres accions estan condicionades per la necessitat
d’aprovació, de reconeixement o de prestigi personal? Quantes vegades ens autocensurem amb la intenció mostrar als
altres només allò que pensem que esperen de nosaltres?
Ens han educat per
ser els millors i això fa que, la majoria de nosaltres pateixi d’un
perfeccionisme a ultrança que ens fa viure gairebé sempre insatisfets. Restem
insatisfets perquè sempre ens exigim una mica més del què hem donat i, és clar,
mai no en tenim prou.
Així, en el decurs
dels anys, anem atrofiant la nostra capacitat de gaudi, alhora que l’anem
substituint per insatisfacció, cosa que converteix la nostra vida en una mena
de condemna que ens aboca inexorablement a la infelicitat.
La solució passa per
l’acceptació de la nostra imperfecció, no com un càstig sinó com una declaració
de realisme pràctic. Ningú no és perfecte, de la mateixa manera que ningú no és
totalment imperfecte. Tots i cadascun de nosaltres gaudeix d’una col·lecció de
qualitats i també d’una col·lecció de defectes. Això és així per molt que ens
pesi.
En l’educació ens
han fet prendre consciència més dels nostres defectes (d’allò que no fèiem bé),
que no pas valorar-nos i felicitar-nos per totes les nostres qualitats. Tant és
així que, quan se’ns demana que fem una llista de 10 dels nostres defectes i de
10 de les nostres virtuts, molt sovint, ens sentim incapaços de trobar els
nostres aspectes positius (que hi són, no ho dubteu) i, en contrapartida, la
llista de defectes flueix sense cap esforç.
Tots i cadascun de
nosaltres té un gran cabal de riquesa per oferir als altres i, alhora, tots
aquells que ens envolten ens mostren aspecte que a nosaltres ens manquen.
Aquesta és la gran riquesa de la comunicació entre éssers humans: de
l’intercanvi en sorgeix l’enriquiment mutu.
En la mesura que
siguem capaços de cercar en l’altre aquells aspectes positius que ens poden fer
servei, perquè possiblement ens manquen; en la mesura que siguem capaços
d’oferir a l’altre el millor de nosaltres mateixos sense que això representi
fer cap esforç de falsejar la nostra imatge; això és, en la mesura que perdem
la vergonya de mostrar-nos tal com som, com un acte d’acceptació de totes les
nostres potencialitats, tant positives com negatives, començarem a ser capaços
de ser un regal per a tots aquells que ens envolten i, alhora, haurem iniciat
un procés de transformació personal que ens permetrà anar canviant aspectes
negatius per positius.
No oblidem mai que
allò que es reprimeix persisteix i es fa fort, mentre que allò que s’accepta es
transforma. La nostra transformació personal passa per acceptar-nos tal com som
i, també, per perdre el costum de judicar-nos i judicar els altres.
Regina Ferrando
24 de novembre de 2005