EL MIRATGE DE LA PERFECCIÓ

 

Ens hem preguntat fins a quin punt les nostres accions estan condicionades per la necessitat d’aprovació, de reconeixement o de prestigi personal? Quantes vegades  ens autocensurem amb la intenció mostrar als altres només allò que pensem que esperen de nosaltres?

 

Ens han educat per ser els millors i això fa que, la majoria de nosaltres pateixi d’un perfeccionisme a ultrança que ens fa viure gairebé sempre insatisfets. Restem insatisfets perquè sempre ens exigim una mica més del què hem donat i, és clar, mai no en tenim prou.

 

Així, en el decurs dels anys, anem atrofiant la nostra capacitat de gaudi, alhora que l’anem substituint per insatisfacció, cosa que converteix la nostra vida en una mena de condemna que ens aboca inexorablement a la infelicitat.

 

La solució passa per l’acceptació de la nostra imperfecció, no com un càstig sinó com una declaració de realisme pràctic. Ningú no és perfecte, de la mateixa manera que ningú no és totalment imperfecte. Tots i cadascun de nosaltres gaudeix d’una col·lecció de qualitats i també d’una col·lecció de defectes. Això és així per molt que ens pesi.

 

En l’educació ens han fet prendre consciència més dels nostres defectes (d’allò que no fèiem bé), que no pas valorar-nos i felicitar-nos per totes les nostres qualitats. Tant és així que, quan se’ns demana que fem una llista de 10 dels nostres defectes i de 10 de les nostres virtuts, molt sovint, ens sentim incapaços de trobar els nostres aspectes positius (que hi són, no ho dubteu) i, en contrapartida, la llista de defectes flueix sense cap esforç.

 

Tots i cadascun de nosaltres té un gran cabal de riquesa per oferir als altres i, alhora, tots aquells que ens envolten ens mostren aspecte que a nosaltres ens manquen. Aquesta és la gran riquesa de la comunicació entre éssers humans: de l’intercanvi en sorgeix l’enriquiment mutu.

 

En la mesura que siguem capaços de cercar en l’altre aquells aspectes positius que ens poden fer servei, perquè possiblement ens manquen; en la mesura que siguem capaços d’oferir a l’altre el millor de nosaltres mateixos sense que això representi fer cap esforç de falsejar la nostra imatge; això és, en la mesura que perdem la vergonya de mostrar-nos tal com som, com un acte d’acceptació de totes les nostres potencialitats, tant positives com negatives, començarem a ser capaços de ser un regal per a tots aquells que ens envolten i, alhora, haurem iniciat un procés de transformació personal que ens permetrà anar canviant aspectes negatius per positius.

 

No oblidem mai que allò que es reprimeix persisteix i es fa fort, mentre que allò que s’accepta es transforma. La nostra transformació personal passa per acceptar-nos tal com som i, també, per perdre el costum de judicar-nos i judicar els altres.

 

Regina Ferrando

24 de novembre de 2005