AMOR I POSSESSIÓ
Els mitjans de
comunicació han posat a primera línia de foc un dels problemes més greus de la
nostra societat: allò que anomenen violència de gènere. No sabrem mai si avui
hi ha més casos que en temps passats, perquè no tenim estadístiques que ens ho corroborin, tot i
que és molt possible que passés el mateix, amb l’única diferència que abans no
estàvem informats a l’instant com ara.
Dic que és un dels
problemes més greus de la nostra societat, perquè mostra d’una forma evident
l’enfrontament que des de temps immemorials hi ha entre ambdós sexes.
Enfrontament afavorit per la història i per la cultura, que ens ha portat, a
través dels anys, a relacionar-nos des de la desigualtat.
L’enfrontament entre
sexes és una conseqüència de la manca d’amor i de respecte, que fa que
menyspreem un ésser humà amb els mateixos drets i deures que els nostres.
Sense respecte les
relacions entre humans esdevenen sempre desiguals, perquè hi ha un esperit de
comparació, d’avaluació constant. Això fa que ens passem la vida etiquetant-nos
i etiquetant els altres, cosa que ens impedeix reconèixer-nos com a éssers
singulars i complets.
Si bé la manca de
respecte és un escull dur de travessar, encara ho és més la confusió del
concepte amor amb el concepte possessió. Quantes vegades, sobretot en les
relacions de parella, en n’adonem que l’amor brilla per la seva absència,
havent ocupat el seu lloc un binomi malaltís consistent en relacions de
possessió i dependència.
L’amor és l’únic
element que ens permet relacionar-nos des de la llibertat, des del sentiment
profund de respecte i d’igualtat, sense tenir necessitat ni de posseir ni de
dependre de ningú, veient l’altre com aquell que ens complementa, ens ensenya,
ens fa de mirall i es fon amb nosaltres formant una unitat.
Avui, quan ens
trobem amb tantes parelles trencades, amb tantes parelles que viuen
maltractant-se, amb tantes relacions fonamentades en l’odi, en la possessió, en
la injustícia, no podem deixar de plantejar-nos quina ha de ser la nostra
aportació per pal·liar aquest desgavell.
I tinc el ple
convenciment que na nostra aportació no ha de ser només de rebuig als
maltractaments, de condemna, de judici, de denúncia, sinó que cadascú en el seu
àmbit personal ha de començar a sembrar llavors d’amor veritable. Veient cada
dia l’altre amb ulls acabats d’estrenar, respectant-lo, acollint-lo, permetent
que s’expressi en llibertat, sense demanar-li res a canvi.
Quan tu i jo ens
estimem, tu i jo deixem d’existir per ser una única cosa: energia pura d’amor.
Només des d’aquesta energia serem capaços de canviar el món.
Regina Ferrando
20 d’octubre de 2005