AMOR I POSSESSIÓ

 

Els mitjans de comunicació han posat a primera línia de foc un dels problemes més greus de la nostra societat: allò que anomenen violència de gènere. No sabrem mai si avui hi ha més casos que en temps passats, perquè no tenim  estadístiques que ens ho corroborin, tot i que és molt possible que passés el mateix, amb l’única diferència que abans no estàvem informats a l’instant com ara.

 

Dic que és un dels problemes més greus de la nostra societat, perquè mostra d’una forma evident l’enfrontament que des de temps immemorials hi ha entre ambdós sexes. Enfrontament afavorit per la història i per la cultura, que ens ha portat, a través dels anys, a relacionar-nos des de la desigualtat.

 

L’enfrontament entre sexes és una conseqüència de la manca d’amor i de respecte, que fa que menyspreem un ésser humà amb els mateixos drets i deures que els nostres.

 

Sense respecte les relacions entre humans esdevenen sempre desiguals, perquè hi ha un esperit de comparació, d’avaluació constant. Això fa que ens passem la vida etiquetant-nos i etiquetant els altres, cosa que ens impedeix reconèixer-nos com a éssers singulars i complets.

 

Si bé la manca de respecte és un escull dur de travessar, encara ho és més la confusió del concepte amor amb el concepte possessió. Quantes vegades, sobretot en les relacions de parella, en n’adonem que l’amor brilla per la seva absència, havent ocupat el seu lloc un binomi malaltís consistent en relacions de possessió i dependència.

 

L’amor és l’únic element que ens permet relacionar-nos des de la llibertat, des del sentiment profund de respecte i d’igualtat, sense tenir necessitat ni de posseir ni de dependre de ningú, veient l’altre com aquell que ens complementa, ens ensenya, ens fa de mirall i es fon amb nosaltres formant una unitat.

 

Avui, quan ens trobem amb tantes parelles trencades, amb tantes parelles que viuen maltractant-se, amb tantes relacions fonamentades en l’odi, en la possessió, en la injustícia, no podem deixar de plantejar-nos quina ha de ser la nostra aportació per pal·liar aquest desgavell.

 

I tinc el ple convenciment que na nostra aportació no ha de ser només de rebuig als maltractaments, de condemna, de judici, de denúncia, sinó que cadascú en el seu àmbit personal ha de començar a sembrar llavors d’amor veritable. Veient cada dia l’altre amb ulls acabats d’estrenar, respectant-lo, acollint-lo, permetent que s’expressi en llibertat, sense demanar-li res a canvi.

 

Quan tu i jo ens estimem, tu i jo deixem d’existir per ser una única cosa: energia pura d’amor. Només des d’aquesta energia serem capaços de canviar el món.

 

Regina Ferrando

20 d’octubre de 2005