DEFUGIM LES DEPENDÈNCIES

 

Els pares sempre volen el millor per als fills i això és completament natural. No hi ha ningú que li agradi veure patir a aquells que estima.

 

Massa sovint, però, amb moltes ganes de fer-ho bé, no som capaços de donar a l’altre allò que necessita per evolucionar com a ésser humà. D’entrada sempre desitgem que l’altre no cometi els mateixos errors que nosaltres hem comès i, amb aquesta sana intenció, podem arribar a protegir en excés aquells que estimem, cosa que impossibilita que l’altre es pugui desenvolupar en llibertat. I l’altre és la parella, el fill, l’alumne, l’amic, tant se val, aquell que la vida ens ha posat a la vora i a qui desitgem tota la felicitat i que ens fa patir quan pateix.

 

El patiment, els entrebancs, els problemes són circumstàncies de la vida que ens fan créixer. Sense trasbalsos, possiblement, restaríem estancats en la nostra evolució.

 

Amb això no vull dir que haguem de buscar-nos problemes, Déu me’n guardi, però sí que aquells esculls quotidians que la vida ens posa al davant són molt importants per mantenir-nos desperts i enfocar amb punteria el camí que ens ha tocat viure.

 

Per créixer, només podem comptar amb la nostra experiència personal. No ens serveix de res l’experiència dels altres. Per això, hem de saber entendre que estimar també vol dir acompanyar l’altre sense interferir en el seu propi camí.

 

De vegades convé viure el fracàs per valorar l’èxit amb més intensitat. Convé la malaltia per fer-nos prendre consciència del gran regal de la salut. Convé passar gana per descobrir la joia de viure satisfet. Convé aprendre a guanyar-se les coses per poder valorar-les en la seva justa mesura.

 

Per tant, hauríem d’ensenyar els nostres fills a solucionar-se els problemes en lloc d’evitar-los-hi. Quantes vegades ens trobem amb persones que no valoren res del que tenen perquè no s’ho han guanyat, perquè per amor se’ls ha donat tot i han crescut amb la consciència que els altres tenen l’obligació de solucionar-los la vida, sense que ells facin cap esforç.

 

Cal que aprenguem a relacionar-nos com a éssers adults. Responsabilitzant-nos de la nostra vida, però no de la dels altres.

 

Deixem que els nostres fills s’aixequin sols després de caure, perquè només així aprendran a viure sense recolzaments, sense aferraments, sense infantilismes i, sobretot, sense dependències.

 

Nosaltres hem de mantenir-nos a la vora dels que estimem, però sense privar-los de l’experiència que els permetrà caminar amb pas segur. Recordem que moltes vegades estimar també vol dir dir que no.

 

Regina Ferrando

13 d’octubre de 2005