PERDEM LA VERGONYA
Massa sovint, en un
ambient competitiu com el nostre, molts de nosaltres hem après a demostrar
contínuament la nostra vàlua. Hem après a mostrar-nos autosuficients tot i les
nostres debilitats. I és que en la nostra societat la debilitat està mal vista.
En ambients de
treball aquest fenomen es fa molt palès. La feblesa en l’home té una lectura
generalitzada d’incompetència i en la dona és la constatació de la seva
inferioritat enfront de les persones de l’altre sexe. Així els homes tendeixen
a disfressar-se de fortalesa i les dones es veuen obligades a mostrar-se molt
més fortes del que són en realitat.
Ens han ensenyat que
havíem de quedar sempre bé. Això és un pes molt difícil de suportar que
potencia la por al ridícul que ens han gravat al moll dels ossos.
Aquests comportaments
socials, s’arriben a convertir en veritables cuirasses que ens encotillen a
tots, impedint que ens puguem mostrar tal com som. Amb totes les nostres
potencialitats i amb totes les nostres febleses.
Molt poques vegades
ens han explicat que ningú no és perfecte, que tots i cadascun de nosaltres té
una part de la qual s’avergonyeix, però en contrapartida té un munt de
potencialitats que pot desenvolupar.
La felicitat té una
correlació directe amb el nostre grau de llibertat personal. Com menys
cuirassats vivim més lliures ens sentim i és en aquesta llibertat que podem
desenvolupar harmònicament tot allò que tenim de bo.
Es tracta, doncs, de
perdre la vergonya a mostrar-nos tal com som. Ningú no és ni millor ni pitjor
que nosaltres. Som, en tot cas, éssers amb diferents potencialitats per
desenvolupar, que ens fan persones úniques i meravelloses.
Hem de perdre el
costum de fer comparacions i de qualificar-nos. Només cal reconèixer-nos com a
éssers humans singulars, disposats a oferir als altres el millor de nosaltres
mateixos. Així mateix, no caiguem en la temptació de judicar els altres.
En la mesura que
potenciem la nostra part lluminosa, es farà cada vegada més gran i anirà
modelant i il·luminant les nostres foscors. El creixement és personal i cada
persona té diferents aspectes a potenciar. Emmirallar-nos en els altres per
sentir-nos inferiors és una font de debilitat i de malaltia.
Aprenguem a
reconèixer els nostres punts forts i fem-los cada vegada més potents. No es
tracta de viure com els altres pretenen, sinó de trobar la nostra forma
singular de viure, sense tabús ni moralismes, des de la senzillesa de qui es
coneix i reconeix com a ésser humà.
Deixem de viure amb el pensament de quedar bé i allunyem-nos d’aquells que es
dediquen a posar etiquetes només per amagar la seva mesquinesa.
Regina Ferrando
6 d’octubre de 2005