PERDEM LA VERGONYA

 

Massa sovint, en un ambient competitiu com el nostre, molts de nosaltres hem après a demostrar contínuament la nostra vàlua. Hem après a mostrar-nos autosuficients tot i les nostres debilitats. I és que en la nostra societat la debilitat està mal vista.

 

En ambients de treball aquest fenomen es fa molt palès. La feblesa en l’home té una lectura generalitzada d’incompetència i en la dona és la constatació de la seva inferioritat enfront de les persones de l’altre sexe. Així els homes tendeixen a disfressar-se de fortalesa i les dones es veuen obligades a mostrar-se molt més fortes del que són en realitat.

 

Ens han ensenyat que havíem de quedar sempre bé. Això és un pes molt difícil de suportar que potencia la por al ridícul que ens han gravat al moll dels ossos.

 

Aquests comportaments socials, s’arriben a convertir en veritables cuirasses que ens encotillen a tots, impedint que ens puguem mostrar tal com som. Amb totes les nostres potencialitats i amb totes les nostres febleses.

 

Molt poques vegades ens han explicat que ningú no és perfecte, que tots i cadascun de nosaltres té una part de la qual s’avergonyeix, però en contrapartida té un munt de potencialitats que pot desenvolupar. 

 

La felicitat té una correlació directe amb el nostre grau de llibertat personal. Com menys cuirassats vivim més lliures ens sentim i és en aquesta llibertat que podem desenvolupar harmònicament tot allò que tenim de bo.

 

Es tracta, doncs, de perdre la vergonya a mostrar-nos tal com som. Ningú no és ni millor ni pitjor que nosaltres. Som, en tot cas, éssers amb diferents potencialitats per desenvolupar, que ens fan persones úniques i meravelloses.

 

Hem de perdre el costum de fer comparacions i de qualificar-nos. Només cal reconèixer-nos com a éssers humans singulars, disposats a oferir als altres el millor de nosaltres mateixos. Així mateix, no caiguem en la temptació de judicar els altres.

 

En la mesura que potenciem la nostra part lluminosa, es farà cada vegada més gran i anirà modelant i il·luminant les nostres foscors. El creixement és personal i cada persona té diferents aspectes a potenciar. Emmirallar-nos en els altres per sentir-nos inferiors és una font de debilitat i de malaltia.

 

Aprenguem a reconèixer els nostres punts forts i fem-los cada vegada més potents. No es tracta de viure com els altres pretenen, sinó de trobar la nostra forma singular de viure, sense tabús ni moralismes, des de la senzillesa de qui es coneix i reconeix com  a ésser humà. Deixem de viure amb el pensament de quedar bé i allunyem-nos d’aquells que es dediquen a posar etiquetes només per amagar la seva mesquinesa.

 

Regina Ferrando

6 d’octubre de 2005