EL BENESTAR

 

La multiplicitat d’obligacions que comporta el manteniment del nostre estat de benestar, ens obliga a una activitat frenètica moltes hores al dia i, massa sovint, a descansar menys hores de les que serien precises per mantenir la nostra persona en perfectes condicions.

 

Tot i que els preus del menjar i dels habitatges estan pels núvols, a diferència de molts indrets del món subdesenvolupat, nosaltres podem menjar cada dia diverses vegades i podem gaudir d’un habitatge més o menys digne. Això sí, el preu que hem de pagar ens hipoteca la nostra capacitat de gaudi. En acabar cada dia estem tan cansats que no ens resta ni un gram d’esma per dedicar al cultiu de la nostra persona, cosa, per altra banda, indispensable si volem tastar un mínim de satisfacció i de felicitat. Així, anem passant els anys en condicions econòmiques envejables, però cada vegada més desencisats, més insatisfets i més infeliços.

 

Amb això, arribem a la conclusió que la nostra felicitat no depèn, únicament i exclusiva, de la nostra capacitat econòmica, sinó que deu dependre d’alguna cosa més que se’ns escapa.

 

Cada vegada més trobem al nostre voltant famílies desestructurades, a causa de la incomunicació i manca de diàleg en el sí de la llar, de la feina i de les estructures que ens governen i, també, més persones soles, malgrat la multitud que ens envolta, que intenten sobreviure en un món cada dia més agressiu.

 

Per poder gaudir d’un veritable benestar, cal que recuperem la nostra capacitat de diàleg, amb nosaltres mateixos i amb tots aquells que ens envolten. Hem de començar a pensar que el televisor ha de deixar de presidir les nostres llars i de manipular les nostres consciències, deixant pas a les converses, avui tan oblidades, que ens permetin recuperar un pensament propi.

 

La capacitat de raonar dels éssers humans, precisa d’unes condicions especials. Precisa d’intervals de silenci exterior, però, sobretot, interior. Precisa de la capacitat de relaxament tant de la ment com del cos. Precisa d’un descans diari suficient. Precisa, en definitiva, d’una voluntat ferma per redreçar la nostra vida, per poder deixar de ser un ninot que es deixa endur pel corrent i convertir-nos en els veritables patrons de la nostra nau.

 

I per aconseguir tot això, ens cal canviar els nostres hàbits de conducta. Cal començar a destriar entre les nostres múltiples activitats, suprimint aquelles que no són indispensables, guanyant temps per dedicar-nos al conreu de les nostres potencialitats personals.

 

I aquesta feina, ningú no la farà per nosaltres. Es tracta d’una decisió personal i intransferible. Es tracta d’un dret que ens hem de guanyar a pols, si volem que la nostra vida passi de la rutina al gaudi ple del nostre benestar.

 

Regina Ferrando

22 de setembre de 2005