EL RETORN A LA REALITAT

 

El retorn de les vacances ens enfronta amb la realitat nua d’allò que pot semblar-nos la rutina. El retorn a la feina i als horaris habituals ens retorna a l’ambient quotidià, ens fa retrobar la responsabilitat que representa l’esforç diari per continuar gaudint del nostre benestar occidental.

 

I el cert és que la nostra vida, que té unes avantatges considerables si ens comparem amb habitants de països subdesenvolupats, representa, en contrapartida, un seguit d’obligacions que cal saber enfrontar, per tal de mantenir el nostre ésser en les condicions necessàries per no perdre les nostres potencialitats.

 

Hem de procurar que el dia a dia no ens faci perdre la confiança en nosaltres mateixos i en els altres, la capacitat de gaudir plenament de cada instant, la correcte gestió de les nostres emocions, la capacitat d’afectar-nos  per cada situació, per cada encontre, per cada paisatge, per cada melodia, la capacitat de comunicar-nos, la capacitat d’intuir i la capacitat superior de transcendir-nos a nosaltres mateixos per arribar a formar part del tot.

 

Per aconseguir-ho, sense que la rutina ens superi, hem de plantejar-nos un programa complet que ens retorni periòdicament l’equilibri.

 

No ens serà fàcil gaudir dels avantatges del món occidental si no fem res per contrarestar l’allau d’estímuls externs que omplen la nostra vida de brogit i de desequilibri.

 

Dissortadament, no ens han ensenyat a mantenir les nostres capacitats en perfecte estat de salut. Per això, si no fem res, podem arribar a viure d’una manera sòrdida i sense sentit, que acaba inexorablement amb la malaltia, tant a nivell físic com mental. D’aquí ve que ens els darrers anys, hagin proliferat un munt de teràpies i de tècniques, conseqüència del mercat que s’obre en el moment que cada vegada més persones cerquem alternatives a la nostra rutina.

 

Plantegem-nos, doncs, que no n’hi ha prou a mantenir el nostre estat de benestar extern i que cal que cadascú, d’acord amb les seves possibilitats, cerqui la manera de cultivar-se com a ésser humà. Això vol dir que cal tenir cura d’aquells aspectes més íntims que fan que el treball i les obligacions quotidianes, certament indefugibles, no esdevinguin una alienació permanent, ans el contrari, que siguin una font permanent de creixement interior.

 

No es tracta, doncs, de canviar les nostres condicions de vida ni les d’aquells que ens envolten, sinó de viure d’una forma diferent. Cercant el sentit de cada situació, dels ensenyaments que n’hem d’aprendre, de les oportunitats que ens ofereixen i, sobretot, relacionar-nos amorosament amb nosaltres mateixos i amb els altres. Cal viure cada moment com una oportunitat de creixement i no com un problema afegit.

 

Regina Ferrando

8 de setembre de 2005