EL RETORN A LA
REALITAT
El retorn de les
vacances ens enfronta amb la realitat nua d’allò que pot semblar-nos la rutina.
El retorn a la feina i als horaris habituals ens retorna a l’ambient quotidià,
ens fa retrobar la responsabilitat que representa l’esforç diari per continuar
gaudint del nostre benestar occidental.
I el cert és que la
nostra vida, que té unes avantatges considerables si ens comparem amb habitants
de països subdesenvolupats, representa, en contrapartida, un seguit
d’obligacions que cal saber enfrontar, per tal de mantenir el nostre ésser en
les condicions necessàries per no perdre les nostres potencialitats.
Hem de procurar que
el dia a dia no ens faci perdre la confiança en nosaltres mateixos i en els
altres, la capacitat de gaudir plenament de cada instant, la correcte gestió de
les nostres emocions, la capacitat d’afectar-nos per cada situació, per cada encontre, per
cada paisatge, per cada melodia, la capacitat de comunicar-nos, la capacitat
d’intuir i la capacitat superior de transcendir-nos a nosaltres mateixos per
arribar a formar part del tot.
Per aconseguir-ho,
sense que la rutina ens superi, hem de plantejar-nos un programa complet que
ens retorni periòdicament l’equilibri.
No ens serà fàcil
gaudir dels avantatges del món occidental si no fem res per contrarestar
l’allau d’estímuls externs que omplen la nostra vida de brogit i de
desequilibri.
Dissortadament, no
ens han ensenyat a mantenir les nostres capacitats en perfecte estat de salut.
Per això, si no fem res, podem arribar a viure d’una manera sòrdida i sense
sentit, que acaba inexorablement amb la malaltia, tant a nivell físic com
mental. D’aquí ve que ens els darrers anys, hagin proliferat un munt de
teràpies i de tècniques, conseqüència del mercat que s’obre en el moment que
cada vegada més persones cerquem alternatives a la nostra rutina.
Plantegem-nos,
doncs, que no n’hi ha prou a mantenir el nostre estat de benestar extern i que
cal que cadascú, d’acord amb les seves possibilitats, cerqui la manera de
cultivar-se com a ésser humà. Això vol dir que cal tenir cura d’aquells
aspectes més íntims que fan que el treball i les obligacions quotidianes,
certament indefugibles, no esdevinguin una alienació permanent, ans el contrari,
que siguin una font permanent de creixement interior.
No es tracta, doncs,
de canviar les nostres condicions de vida ni les d’aquells que ens envolten,
sinó de viure d’una forma diferent. Cercant el sentit de cada situació, dels
ensenyaments que n’hem d’aprendre, de les oportunitats que ens ofereixen i,
sobretot, relacionar-nos amorosament amb nosaltres mateixos i amb els altres.
Cal viure cada moment com una oportunitat de creixement i no com un problema
afegit.
Regina Ferrando
8 de setembre de 2005