LA JUSTÍCIA

La justícia depèn de la capacitat per valorar les coses d’una forma objectiva, sense prejudicis. Li és inherent la capacitat de sortir d’un mateix i de saber situar-se en el cor de l’altre. La justícia precisa la consciència de l’existència de diferents escales de valors, de diferents circumstàncies personals, de diferents vivències per a tothom, de diferents cultures, de diferents morals, en definitiva, de diferents punts de vista, cada un dels quals amb la legitimitat que li és pròpia.

D’acord amb això, quan volem treballar per al bé comú, no ens podem quedar només en l’avaluació d’allò que per a nosaltres és important, d’allò que trobem just, d’allò que coneixem, sinó que hem de fer tot el possible per conèixer les circumstàncies que conformen el pensament i les obres de totes les persones que se n’han de beneficiar.

Diríem, doncs, que un bon jutge seria aquell que, coneixedor de la Llei, s’esforça a aplicar-la en benefici d’aquells que en seran beneficiaris, sense deixar-se endur per les seves mancances, per les seves idees, per la seva moral, i tenint en compte, en la mesura que li sigui possible, totes les circumstàncies que han afavorit qualsevol tipus de comportament.

Deixant de banda la justícia professional, aquella que s’imparteix als Jutjats, podem dir que dins de cada un de nosaltres s’hi amaga un petit jutge en potencia, que es creu amb prou legitimitat per dirimir els comportaments dels altres.

D’aquesta manera, molt sovint per inconsciència i creient-nos en possessió de la veritat, podem convertir-nos en els jutges més implacables, en els botxins més violents i, el que és pitjor, podem fer-ho des de la creença que la nostra veritat té més valor que la veritat dels altres.

Ningú no té la legitimitat plena de judicar els altres ni d’administrar justícia, si no és capaç de fer-ho des del respecte, des del desig d’arribar a conèixer el pensament de l’altre, les circumstàncies que hi concorren i les necessitats reals que ens impulsen a actuar.

Cada un de nosaltres, no ho oblidem, és propietari d’un bocí de la veritat, i la veritat absoluta, no és més que la suma de tots els bocins de cada un dels éssers humans. En les nostres relacions, doncs, procurem conrear la saviesa necessària per ser justos en les nostres decisions. Posem tot el nostre esforç a conèixer el pensament i les circumstàncies d’aquells que en envolten, d’aquells que col·laborem amb nosaltres, d’aquells amb els qual convivim.

Només així, ens podrem relacionar, podrem conviure, podrem treballar des del respecte més absolut envers els altres i les nostres decisions mai no seran perjudicials, aconseguint així, una contribució eficaç en la construcció d’un món més just.

Regina Ferrando

14 de juliol de 2005