LA CRISPACIÓ

 

La crispació és una reacció natural de les persones sotmeses a ambients estressants i a situacions límit. Podríem dir, també, que és el preludi de l’agressivitat i, com a tal, gens recomanable, si es tracta de fer un rànking dels nostres millors comportaments compulsius.

 

La crispació cal situar-la en la col·lecció de sensacions que cal  evitar, si no volem que la nostra vida i les nostres relacions vagin pel pedregar. Podríem dir, doncs, que la crispació és un dels llumins que encén aquella part més primitiva del nostre cervell, el cervell rèptil, que ens pot convertir en un instant en els energúmens més insospitats que haguem pogut conèixer.

 

Ateses les característiques de la crispació, hem d’evitar-la sempre que ens sigui possible i, en cap cas, fomentar-la de forma conscient. Cal estar amatents, doncs, a l’ambient generat per algun partit polític que, per aconseguir els seus objectius, fa del foment de la crispació la seva bandera. Així, amb insults i mentides crea, expressament, divisió i malestar a la societat.

 

No podem restar indiferents a manipulacions d’aquesta mena i, sempre que ens sigui possible, hem de denunciar-les i rebutjar-les públicament. No podem acceptar, de cap de les maneres, que tot s’hi val a l’hora d’aconseguir un objectiu. El foment de la crispació social és una arma molt perillosa i, com la resta d’armes, cal rebutjar-la des del pacifisme més constructiu.

 

És convenient que, si escollim fer gala d’éssers humans evolucionats, conreem dins nostre les llavors de pau necessàries per contrarestar els impulsos de la societat abassegadora que ens ha tocat viure. No sempre podrem evitar la crispació, però sí que podem tenir eines per gestionar-la en el moment que entri en l’escena de la nostra vida.

 

El creixement personal no tracta de com aïllar-se de la societat, perquè la societat no ens afecti, sinó que tracta de la forma d’adquirir les eines necessàries per viure immersos en la societat, gestionant adequadament les nostres emocions. Es tracta, en definitiva, d’adquirir la capacitat d’estar en qualsevol situació, des del convenciment que estar o no, no és més que una decisió personal, aliena a la nostra circumstància.

 

Si volem que la nostra societat evolucioni, l’única cosa que podem fer és procurar evolucionar de forma individual. Cada un de nosaltres té la missió, personal i intransferible, de procurar ser un ésser humà complet. Només així, amb la suma de les evolucions de cada un dels que formem part de la humanitat, podrem fer que la nostra societat esdevingui més justa i més solidària. Només així, podrem fer realitat el nostre gran somni: aconseguir ser feliços i fer feliços aquells que ens envolten.

 

Regina Ferrando

7 de juliol de 2005