OBLIGACIÓ I DEVOCIÓ

 

Les relacions són la nostra escola de vida. Depenent de com ens relacionem amb totes aquelles persones que anem trobant en el nostre camí, evolucionarem en un sentit o en un altre. Les persones que ens surten al pas, totes, tenen un missatge per a nosaltres i nosaltres en tenim un per a elles. És molt important, doncs, que siguem capaços de donar el valor just a cada un dels nostres encontres.

 

Deixeu que em prengui la llibertat de classificar les relacions en dos grans tipus. El primer seria el de les relacions per obligació. Amb això em vull referir a les relacions biològiques: pares, germans, avis, oncles, cosins, fills. Són les relacions que aporten a la nostra personalitat l’herència genètica, les pautes de conducta, les primeres escales de valors i els límits entre els quals ens mourem tota la vida. El segon tipus l’anomenaré relacions per devoció. En aquest cas em refereixo a totes aquelles relacions que triem en el decurs de la nostra vida. Són, fonamentalment, els amics, els mestres, la parella i totes aquelles persones anònimes que cada dia creuen el seu camí amb el nostre. Aquestes relacions ens aporten la capacitat d’adonar-nos que no estem en possessió de la veritat, que la nostra escala de valors no és l’única que existeix, que hi ha moltes maneres de veure les coses i que cal que decidim amb llibertat i responsabilitat tot allò que desitgem.

 

Així, doncs, totes les relacions, siguin del tipus que siguin, són de vital importància per al desenvolupament de la nostra persona. Totes, i cada una d’elles, ens aporten quelcom de valuós que no podem deixar escapar. Des del punt de vista del creixement personal totes aquestes relacions tenen la mateixa importància. La nostra cultura fa que ens sentim més compromesos amb les relacions per obligació, situant en segona categoria les relacions per devoció, però des de la nostra perspectiva de persones en procés de desenvolupament, hem de convenir que hauríem de sentir-nos compromeses amb el mateix grau d’exigència, amb totes i cada una de les persones que fan el seu camí a la vora del nostre.

 

Si ens mirem el món amb una consciència expandida, ens adonarem que tots i cadascun de nosaltres formem part d’una única família: la humanitat. Que tots i cadascun de nosaltres hauríem de sentir-nos en estreta relació amb tots aquells que ens envolten. Que no existeixen diferents graus de relació. Que tan germà nostre és aquell que ho és per biologia com qualsevol que camina sobre el nostre estimat planeta.

 

Hauríem d’aprendre, doncs, a mirar tothom amb els mateixos ulls, sentint-nos en comunió íntima amb qualsevol persona, sigui del color que sigui i tingui les creences que tingui. Mirant sempre de descobrir allò que n’hem d’aprendre i estant atents per lliurar-li el missatge que li tenim destinat. Potser així, seríem capaços d’estimar tothom amb la mateixa intensitat, conferint a la paraula AMOR el seu veritable sentit.

 

Regina Ferrando

2 de juny de 2005