LA FAM

A mesura que passa el temps, les diferències entre els països desenvolupats i els països pobres són cada vegada més grans. Mentre les persones que tenim la sort de viure en països desenvolupats arribem a emmalaltir per una nutrició excessiva, cada vegada hi ha més éssers humans que moren de gana. Les darreres informacions ens anuncien que cada tres segons un infant mor per manca d’aliments. Malgrat els avenços de la ciència, de la tecnologia o de la comunicació els éssers humans no som capaços d’aconseguir que la fam passi a formar part del passat.

Mentre al primer món ens entossudim a col·leccionar propietats individuals de forma compulsiva, milions d’éssers humans estan mancats d’allò que considerem més indispensable: aliments, habitatge i treball. Mentre nosaltres ens llevem cada matí preocupats perquè hem d’anar a treballar i, fins i tot, considerem el treball que ens permet viure còmodament com una càrrega, milions d’éssers humans no es poden llevar, perquè els seus cossos desnodrits agonitzen irremeiablement.

I amb tot aquest panorama mundial, quan milers de persones escapen dels països pobres i venen a casa nostra fugint de la misèria, molts de nosaltres ens sentim envaïts i amenaçats. Temem perdre el nostre benestar i ens fa nosa la visió de la pobresa. Podem rebutjar feines, que no considerem prou dignes, però ens molesta que d’altres les facin per sobreviure. I tot això ho fem sense voler veure que el nostre grau de benestar no és quelcom que ens haguem guanyat, sinó que ha estat un regal que la vida ens ha fet en el moment del naixement.

El dret a la vida i a viure dignament és intrínsec a tota la humanitat. No es d’estranyar, doncs, que tots aquells que tenen l’ocasió, tinguin el coratge d’embarcar-se en una pastera i d’aventurar-se a morir en l’intent, si hi ha la més mínima possibilitat de sobreviure i d’aconseguir un bocí del nostre benestar.

És imprescindible que els éssers humans del món privilegiat prenguem consciència de la situació i, com a conseqüència d’això, comencen a ser conseqüents amb els nostres actes. En un racó del nostre ésser rau un cabal inexhaurible d’amor que hem de saber canalitzar. No podem continuar indiferents pensant que no és el nostre problema. Com a mínim, hauríem de ser capaços d’acollir tots aquells que arriben, fugint de la misèria, amb la comprensió necessària que ens permeti tractar-los com a éssers humans, iguals que nosaltres, perquè ho són.

Estimar és acollir l’altre sense reserves, sense tenir en compte el color de la seva pell, la seva cultura o bé les seves creences. Estimar és considerar l’altre com a part d’un mateix, com a membre, que ho és, de la pròpia família: la humanitat. Estimar és compartir, a fi que l’altre pugui tenir les mateixes oportunitats. Només estimant, cadascú des del seu àmbit, podrem algun dia abolir les diferències que ens separen i forjar el món que tots desitgem.

Regina Ferrando

12 de maig de 2005