DARFUR I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
A l’era de la comunicació,
tenim la impressió que estem assabentats de tot en tot moment, però la realitat
última és que només ens assabentem d’allò que els mitjans de comunicació trien
per a nosaltres, que no és tot. Furgant a Internet, m’he trobat amb la
informació que transcric:
“El febrer de 2003 esclata
als tres estats de Darfur, a l’oest del Sudan, un conflicte, que esdevé el
focus principal de tensió del país i pot posar en perill els precaris pactes
per a una pau entre el nord i el sud. En pocs mesos els conflictes tribals que
des de fa vint anys caracteritzen l’actualitat de Darfur es van transformar en
una guerra civil mortífera, que ha derivat en la major catàstrofe humanitària
del món. L’enfrontament tenia com a arrel la històrica l’animadversió que es
professen àrabs i africans, els quals al Sudan es coneixen respectivament com a
“els fills del Nil” i “els fills de l’Oest”.
Darfur té el seu nom per l’ètnia fur, poble de camperols negres que viu en el massís
muntanyós al centre del país. Aquest grup dominava un regne durant molt de
temps independent, incorporat al Sudan el 1916. Al centre i al sud, fora de les
zones muntanyoses més fèrtils, tribus de pastors i poblacions camperoles
conviuen amb enfrontaments regulars, particularment quan les pluges són
escasses. Les tribus “àrabs” són generalment nòmades, camelleres al nord,
vaqueres al sud. Les tribus “africanes” són, de vegades, pastores, però
principalment camperoles. La crònica de Darfur s’ha escrit de conflictes entre
ramaders, a la recerca d’aigua i pastura, i camperols que protegeixen els seus
camps i els seus pocs béns. Els pastors nòmades àrabs i els agricultors
sedentaris africans han vist els darrers anys com les seves disputes
s’intensificaven a causa de la manca d’aigua i l’explosió demogràfica que han
aguditzat el conflicte.
Per pal·liar l’avançament creixent dels àrabs i denunciar l’abandonament que
pateix la regió, els fur van decidir al començament del 2003 alçar-se en armes.
L’Exèrcit d’Alliberament del Sudan i el Moviment per a la Justícia i la
Igualtat van dirigir la revolta contra el Govern central, que va respondre
armant les milícies dels Janjawid, forces paramilitars integrades per tribus
àrabs que des d’aleshores fustiguen la població negra, forçada a fugir. Els
atacs de matinada, els pobles incendiats, rutes tallades, saqueig de ramats,
districtes vedats a les organitzacions humanitàries han provocat el
desplaçament d’un milió de persones i milers de morts.”
(http://esiweb1a.esi.tsai.es/observatorio/mostrarDossier_c.htm?num_dossier=75).
Conflictes com aquest que han
produït, l’any passat, que més de 18.000 persones morissin de fam, ens han de
fer prendre consciència de la nostra realitat al món. I, al marge de la nostra
impotència per solucionar-los, ens han de convertir en éssers humans conscients
i respectuosos amb tot allò que ens envolta. No podem continuar vivint en la
inconsciència, malbaratant els recursos i el medi ambient, mentre hi hagi una
sola persona al món que pugui morir de fam.
Es tracta possiblement de
començar a aprendre a viure amb allò que és estrictament necessari, perquè, un
dia o altre, haurem de compartir els nostres béns amb els nostres germans que,
pel fet d’haver nascut en un altre indret, es veuen privats del més
indispensable que els permeti compartir amb nosaltres la qualitat d’éssers
humans. I, mentre la política internacional no ho faci possible, podem també aprendre
a viure contents i agraïts amb tot allò que la vida ens ha donat, valorant en
la mesura justa la realitat de fer quatre àpats al dia i, en canvi, viure sense
sentir-nos satisfets.
Regina Ferrando
5 de maig de 2005