LA RELACIÓ AMB ELS ALTRES

 

L’ésser humà és un ésser social per naturalesa, que aprèn a ser feliç, justament, de la seva relació amb els altres, en la mesura que és capaç de respectar-los com a éssers iguals a ell mateix, amb potencialitats i mancances, amb llums i ombres, amb alts i baixos.

 

Quan som infants no coneixem cap límit i és tasca de pares i educadors mostrar-nos els paràmetres necessaris perquè la nostra vida social es fonamenti en el respecte i la nostra convivència amb els altres pugui ser positiva i harmònica.

 

A mesura que creixem, tendim a reproduir les conductes que hem viscut al nostre voltant. Si la nostra educació ha estat repressiva, tendim a ser repressius en les nostres relacions; si ha estat autoritària, tendim a ser autoritaris; si ha estat respectuosa, tendim a ser respectuosos... Així, de forma inconscient, reproduïm comportaments que no sempre són els més adequats per al desenvolupament de la nostra persona i de les persones que ens envolten. Això fa que, sovint, la nostra relació amb els altres sigui desigual.

 

Això és molt clar en l’àmbit de treball, on es reprodueixen actituds de superioritat i inferioritat, depenent del bagatge cultural de cadascú. Hi ha persones que estan convençudes que l’única manera de tractar aquells que estan al seu càrrec és amb mà dura, des de l’autoritarisme més destructiu fins a la submissió més alienant. Són relacions entre éssers incomplets que no s’han plantejat posar en quarantena tot allò que havien après. Que no són conscients de què tot allò que ens han ensenyat no sempre és correcte.

 

Malament si creiem que hem de manar i no som capaços de demanar, si creiem que cal renyar abans que comprendre, si creiem que estem en condició de judicar els altres i no som capaços d’ensenyar amb respecte i, sobretot, si estem convençuts de què nosaltres no ens equivoquem mai i els que l’erren són els altres.

 

La mesura del nostre comportament rau en la nostra capacitat de saber demanar disculpes quan ens equivoquem, en lloc de cercar qualsevol justificació que ens faci immunes a qualsevol error.

 

Plantegem-nos, doncs, una revisió constant de les nostres relacions. Analitzem minuciosament els nostres comportaments i, si ens adonem que estem convençuts que sempre tenim raó o bé que la raó sempre és dels altres, proposem-nos un camí de creixement que ens permeti adonar-nos de la nostra realitat.

 

No dubtem a passar de manar a demanar, de judicar a comprendre, de la infal·libilitat a la humilitat. Només així, serem capaços d’aprendre en lloc d’alienar-nos, d’estimar en lloc de judicar, trobant el veritable camí de la realització personal.

 

Regina Ferrando

21 d’abril de 2005