NINGÚ NO ÉS PERFECTE

 

Els éssers humans passem una gran part de la nostra vida fugint de nosaltres mateixos. Ens fan por la soledat i el silenci perquè ens posen en contacte amb la nostra realitat més íntima.

 

La causa d’aquest comportament rau en l’educació rebuda. Ens han inculcat que havíem de ser els millors i que ens havíem d’esforçar per aconseguir-ho. També ens han ensenyat a cercar les causes dels nostres problemes fora de nosaltres, que la culpa gairebé sempre era dels altres. No ens han ensenyat a relacionar-nos amb nosaltres mateixos, amb les nostres emocions, amb les nostres mancances, ans el contrari, ens han ensenyat que hem de mostrar-nos forts, perfectes i invulnerables. Ens han ensenyat a judicar-nos constantment i a judicar els altres. Ens han ensenyat a potenciar més les qualitats negatives que no pas prendre consciència de tots els nostres punts forts. I nosaltres, ai las, ens ho hem cregut.

 

Aquesta escala de valors ens condemna a viure la vida com si constantment estiguéssim passant un examen i, com a conseqüència, per una simple qüestió de supervivència, ens obliga a cuirassar-nos per por de ser ferits.

 

Les pors no són un bon company de viatge, ja que ens paralitzen i ens allunyen del present, impedint-nos gaudir de totes les oportunitats que, dia rere dia, la vida ens ofereix.

 

La recuperació de l’equilibri s’esdevé quan prenem consciència de la realitat de l’ésser humà, quan ens adonem que ningú no és perfecte. Que tots i cadascun de nosaltres som un conjunt virtuts i defectes, més o menys ben endreçats, i que el que cal fer és potenciar totes les qualitats que ens honoren a fi que, de mica en mica, les nostres energies negatives vagin perdent força i deixin de ser protagonistes dels nostres actes.

 

Hem, doncs, d’anar perdent el costum de judicar-nos, d’etiquetar-nos i de maltractar-nos, per començar a aprendre a valorar-nos, a estimar-nos i a encoratjar-nos. Hem d’aprendre a dir-nos coses boniques, en lloc de retreure’ns constantment els nostres errors.

 

I això mateix, hem de fer-ho amb els altres, donant-los així l’oportunitat de créixer, de canviar, de millorar. Perquè, sigui quina sigui la nostra condició actual, hem de convèncer-nos que tot és millorable i que això només serà possible si fonamentem la relació amb nosaltres mateixos i amb els altres en el respecte més absolut.

 

Deixem, doncs, d’ancorar-nos en allò que fem malament i tendim a alegrar-nos de tot allò que fem bé. Passem de la cultura de la crítica a la cultura del respecte. Ningú no té tret a judicar-se ni a judicar els altres. Tots som éssers únics i irrepetibles que volen ser feliços i només podem aconseguir-ho si ens estimem apassionadament.

 

Regina Ferrando

7 d’abril de 2005