RESPECTE

 

El proppassat 11 de març, celebràvem el primer aniversari del drama col·lectiu més sagnant de la nostra història recent. Tot just fa un any que, en un període de temps molt curt, a prop de dues-centes persones se’ls va arrabassar la vida, moltes més van patir ferides en el seu cos i una multitud sofreix, encara ara, ferides a l’ànima.

 

Les accions humanes poden ser devastadores i capgirar en un instant la vida d’altri. I després de milions i milions d’anys, la humanitat segueix entossudida a escampar injustícia arreu.

 

Si bé a nivell col·lectiu som, ara per ara, incapaços d’acabar amb el dolor del món, d’acabar amb les morts violentes, amb la fam, amb les guerres, amb la desforestació, amb les emissions tòxiques i amb tantes i tantes injustícies, si que cal que, a nivell individual, acabem amb les petites injustícies quotidianes que, sovint alegrement, anem sembrant en nosaltres mateixos i en el nostre entorn.

 

Els aniversaris serveixen de recordatori d’allò que els humans som capaços d’aconseguir, sigui bo o no, i ens haurien de fer replantejar la nostra aportació a la societat.

 

El dolor del passat hauria de poder esdevenir joia en el futur, si tots i cadascun de nosaltres introduïm les correccions indispensables en la nostra manera de funcionar. Cal que no oblidem els nostres errors, no per sentir-nos-en culpables, sinó per evitar que es tornin a produir. Només així, podem aconseguir que la humanitat avanci i la justícia social guanyi terreny.

 

A un any vista del sagnant atemptat, hem de continuar tenint presents en el nostre cor els milers d’afectats que, tot i haver sobreviscut, han perdut la salut, resten mutilats, senten el profund agulló de la pèrdua d’un ésser estimat, i hem de fer tot allò que estigui al nostre abast, perquè totes aquestes persones puguin fer sentir la seva veu, siguin ateses degudament  i se les tingui en compte en tot allò que les afecta.

 

Totes i cadascuna d’aquestes persones pateixen per quelcom que no s’han buscat, i no podem obviar que cadascun de nosaltres podríem haver format part del seu col·lectiu i, per tant, hauríem de sentir el seu dolor com a propi. I hauríem hagut de ser capaços en aquest primer aniversari, de respectar la seva veu.

 

Enguany, no n’hem sabut prou i mentre ells demanaven silenci, hem llançat totes les campanes al vol; mentre ells desitjaven mantenir presents aquells que els han deixat, hem inaugurat solemnement el bosc dels absents... Som humans i és humana la nostra mesura, tot i així hem de maldar perquè el respecte s’imposi en el nostre interior i ens faci capaços de respectar la veu dels altres.

 

Regina Ferrando

24 de març de 2005