LES EXCUSES

Heu observat amb quina freqüència ens sentim víctimes de les circumstàncies? Quantes vegades al dia responsabilitzem els altres dels nostres problemes? Amb quina freqüència ens sentim com uns nàufrags en un mar advers i contradictori? Quantes vegades als dia ens preguntem pel nostre grau de responsabilitat per tot allò que ens passa?

Allò que diferencia l’ésser humà de les bèsties és, justament, la seva capacitat per fer-se preguntes i per respondre-les des de la connexió amb la nostra saviesa interior. Mentre restem convençuts que la nostra benaurança depèn del nostre entorn, seguirem navegant a la deriva sense possibilitat de salvament.

Un dels inconvenients del nostre procés d’evolució rau, precisament, en la nostra manca d’objectivitat a l’hora de cercar la responsabilitat en tot allò que ens toca viure. La vida ens ofereix a cada instant una oportunitat de creixement i només depèn de nosaltres la possibilitat d’aprofitar-la o no. Podem passar-nos la vida sentint-nos víctimes del nostre entorn, cosa que fa molt difícil qualsevol progrés. Així mateix, si ens ho proposem, sempre trobarem excuses externes per justificar la nostra dissort.

Vivim en un món en el qual conviuen moltes mentalitats, molts graus d’evolució, circumstàncies favorables i adverses. Un món, però, que només millorarà en la mesura que millorem cada una de les persones que en formem part.

Podríem dir, doncs, que la nostra aportació, tan minsa com vulgueu, és imprescindible a l’hora d’aconseguir un món millor. Podem passar la nostra vida lamentant-nos de les adversitats de la nostra societat, però també podem fer tot allò que estigui al nostre abast per millorar interiorment, millorant així el nostre entorn.

Nosaltres no tenim ni la capacitat ni l’obligació de fer que els altres canviïn, aquesta és una tasca impossible. L’única cosa que està al nostre abast, i que seria la nostra comesa principal , és esdevenir bones persones, posant així el nostre gra de sorra a l’evolució de la humanitat.

Cada vegada que perdem el temps judicant i culpabilitzant els altres, és una oportunitat que perdem per esdevenir éssers complets.

Us imagineu què passaria si tots els éssers humans ens féssim el ferm propòsit de millorar el nostre estat interior, sense perdre el temps a judicar i responsabilitzar els altres de la nostra vida? Possiblement hauríem aconseguit acabar amb les guerres, la fam i la injustícia. És utòpic pensar en aquesta possibilitat, però no per això podem inhibir-nos de la nostra responsabilitat. No cal que esperem que la humanitat canviï per començar a ser millors, sinó que en la mesura que nosaltres siguem millors la humanitat canviarà. Deixem-nos, doncs, d’excuses i posem fil a l’agulla.

Regina Ferrando

3 de març de 2005