ÍMPERFECCIÓ MERAVELLOSA

 

La nostra educació, en la majoria dels casos, ha estat fonamentada en l’esperit de perfecció i en l’eficiència. Ens han ensenyat que ens havíem d’esforçar per tal de ser els millors en tots els àmbits. Aquesta exigència, enregistrada al moll dels ossos i en totes i cadascuna de les nostres cèl·lules ens empeny, d’una manera compulsiva, a esmerçar quantitats industrials d’energia dirigida a aconseguir un objectiu impossible.

 

Amb una mica de sort, un bon dia, ens adonem que ningú no és perfecte i que, per molt que ens hi esmercem, no aconseguirem ser persones model. Aquest descobriment ens enfronta amb aquella part de nosaltres mateixos que sempre hem volgut amagar: les nostres mancances. I aquest és un moment màgic que ens pot fer iniciar tot un procés de creixement personal, diferent del que havíem fet en el passat.

 

Reconèixer-nos, sense vergonya, persones incompletes i imperfectes és un pas fonamental en el nostre desenvolupament. És només des d’aquesta visió objectiva i realista de nosaltres mateixos, que podem seguir un camí productiu que ens menarà a una millora constant com a persones i, alhora, ens permetrà una vivència molt més agradable de la nostra trajectòria i de la del nostre entorn més proper.

 

Es tracta d’incorporar la comprensió i la compassió a la nostra vida. Sense aquests dos elements estem condemnats a l’esforç constant i a la manca de flexibilitat. Ser comprensius i compassius, en canvi, fa el nostre camí lleuger i gratificant. Així mateix, esdevenim bona companyia per a tots aquells que ens envolten, cosa que ens enriqueix i ens permet entrellucar la nostra missió veritable: ser feliços i fer feliços aquells que ens envolten.

 

Fem que la nostra vida estigui amarada d’amor i de respecte. Amor i respecte per nosaltres mateixos, i amor i respecte per tots allò que ens envolta, sigui la nostra família, els nostres amics, els nostres companys de feina, la natura, l’Univers...

 

No ens deixem emportar per les pressions de la nostra societat, per la violència que rau en un racó amagat del nostre cervell primitiu, per les etiquetes, per les falses morals. Som éssers eterns i, com a tal, no podem caure en la temptació de creure que podem ser perfectes i autosuficients. Som éssers incomplets que ens complementem els uns als altres i, sense aquesta complicitat ineludible, la nostra vida no té sentit.

 

Tots som una espurna de la creació i la nostra perfecció només arribarà amb la fusió plena de totes i cadascuna de les espurnes que en formem part. Sols som imperfectes, però en unitat esdevenim allò que el nostre cor desitja des de temps immemorials. Estimem-nos i respectem-nos tot i els nostres defectes, perquè la perfecció és una fita realitzable únicament si ens reconeixem com a part del Tot.

 

Regina Ferrando

3 de febrer de 2005