ÍMPERFECCIÓ MERAVELLOSA
La nostra educació,
en la majoria dels casos, ha estat fonamentada en l’esperit de perfecció i en
l’eficiència. Ens han ensenyat que ens havíem d’esforçar per tal de ser els
millors en tots els àmbits. Aquesta exigència, enregistrada al moll dels ossos
i en totes i cadascuna de les nostres cèl·lules ens empeny, d’una manera
compulsiva, a esmerçar quantitats industrials d’energia dirigida a aconseguir
un objectiu impossible.
Amb una mica de
sort, un bon dia, ens adonem que ningú no és perfecte i que, per molt que ens
hi esmercem, no aconseguirem ser persones model. Aquest descobriment ens
enfronta amb aquella part de nosaltres mateixos que sempre hem volgut amagar:
les nostres mancances. I aquest és un moment màgic que ens pot fer iniciar tot
un procés de creixement personal, diferent del que havíem fet en el passat.
Reconèixer-nos,
sense vergonya, persones incompletes i imperfectes és un pas fonamental en el
nostre desenvolupament. És només des d’aquesta visió objectiva i realista de
nosaltres mateixos, que podem seguir un camí productiu que ens menarà a una
millora constant com a persones i, alhora, ens permetrà una vivència molt més
agradable de la nostra trajectòria i de la del nostre entorn més proper.
Es tracta
d’incorporar la comprensió i la compassió a la nostra vida. Sense aquests dos
elements estem condemnats a l’esforç constant i a la manca de flexibilitat. Ser
comprensius i compassius, en canvi, fa el nostre camí lleuger i gratificant.
Així mateix, esdevenim bona companyia per a tots aquells que ens envolten, cosa
que ens enriqueix i ens permet entrellucar la nostra missió veritable: ser
feliços i fer feliços aquells que ens envolten.
Fem que la nostra
vida estigui amarada d’amor i de respecte. Amor i respecte per nosaltres
mateixos, i amor i respecte per tots allò que ens envolta, sigui la nostra
família, els nostres amics, els nostres companys de feina, la natura,
l’Univers...
No ens deixem
emportar per les pressions de la nostra societat, per la violència que rau en
un racó amagat del nostre cervell primitiu, per les etiquetes, per les falses
morals. Som éssers eterns i, com a tal, no podem caure en la temptació de
creure que podem ser perfectes i autosuficients. Som éssers incomplets que ens
complementem els uns als altres i, sense aquesta complicitat ineludible, la
nostra vida no té sentit.
Tots som una espurna
de la creació i la nostra perfecció només arribarà amb la fusió plena de totes
i cadascuna de les espurnes que en formem part. Sols som imperfectes, però en
unitat esdevenim allò que el nostre cor desitja des de temps immemorials.
Estimem-nos i respectem-nos tot i els nostres defectes, perquè la perfecció és
una fita realitzable únicament si ens reconeixem com a part del Tot.
Regina Ferrando
3 de febrer de 2005