L’ADÉU A UNA BONA PERSONA

 

A principis del desembre passat, a Premià de Mar, ens deixà una bona persona, en Lluís de Can Sala. Un home que era el paradigma de la bonhomia, de la tranquil·litat, de la paciència, de la vehemència pacífica, una persona, en definitiva, amb una col·lecció de qualitats que el configuraven com a ésser humà entranyable.

 

El traspàs d’una persona coneguda ens fa entrar en el món dels records, ens porta a la ment totes aquelles vivències conjuntes que romanien esmorteïdes en la nostra memòria i ens fa prendre consciència de la importància de les nostres relacions. Però, sobretot, ens fa adonar dels valors que qui ens ha deixat ens havia regalat en el decurs de la seva vida.

 

Recordant en Lluís, m’han vingut al cap un munt de records. Llargues converses en un ambient sempre distès i agradable, reunions interminables en les quals en Lluís era sempre el catalitzador de les discussions, perquè tenia la capacitat de cercar sempre l’encontre i el bon humor per crear situacions divertides, i sortides nocturnes col·lectives amb l’afany d’empaperar completament la nostra vila amb la intenció de guanyar adeptes per a una causa justa. Eren temps d’il·lusió, de compartir ideals, amb el desig sempre present de canviar una societat que havia restat anestesiada per un període que se’ns havia fet interminable.

 

No recordo haver-lo vist mai seriós, sempre estava content i tenia a punt un magnífic somriure i una sortida original que feia que les coses més complicades acabessin essent senzilles i que els problemes deixessin d’existir.

 

Tenia l’habilitat de ser la persona anònima, sense el més mínim afany de protagonisme, però la manya i la tenacitat necessàries per donar suport a un grup de joves que tot just despertàvem a la vida.

 

En Lluís ens va ensenyar a fer política sincera i abrandada, sense mitges tintes, sense mentides, sense manipulacions. La política que només saben fer els somniadors i els idealistes. Aquella política que no cerca ni la cadira tova ni l’afany de poder, aquella política que només cerca el bé comú.

 

I ara, que en Lluís ens ha deixat, trobo a faltar l’empenta dels seus ideals, la companyia del seu somriure, l’estirabot enginyós que desperta simpatia i la paciència amb què acollia les nostres bogeries.

 

Gràcies, Lluís, perquè has sabut fer una bona contribució a un món millor. Molts de nosaltres portem dins la llavor de la teva manera de veure les coses des de la senzillesa i l’absència de retòrica, des de l’autenticitat que traspuava la teva manera de moure’t, de viure, de compartir. La teva vida és un exemple a seguir per a tots aquells que volem que les coses canviïn perquè, de mica en mica, la nostra societat sigui més humana, més autèntica, més justa i més solidària.

 

Regina Ferrando

27 de gener de 2005