QUÈ VOLS SER QUAN SIGUIS GRAN?

 

El nostre viure atrafegat d’individus immersos en una societat estructurada, en la què tot està reglat, tot està mesurat i tot està protocolat, ens pot arribar a fer esdevenir persones impermeabilitzades, que llisquen per la vida complint totes les normes que la societat els imposa, però que ho fan de forma inconscient, sense adonar-se’n, sense parar-hi atenció.

 

Així, tots, en el decurs dels anys, anhelem ser persones notables, persones que deixen petja per les seves consecucions, persones admirades. Així, d’una forma rutinària, simplement per seguir el tarannà que ens envolta, fixem les nostres fites en elements externs, com són fundar una família meravellosa, tenir una professió que ens agradi, viure en una casa confortable i tots els etcèteres que hi vulgueu afegir.

 

A la maduresa, si s’han aconseguit totes aquestes fites i no es pot tastar la felicitat, hom pot començar-se a adonar que tot això té una importància ben relativa, perquè en el fons, malgrat posseir tot allò que la major part de la població mundial no té, hom se sent buit, desil·lusionat i frustrat. Hom s’adona que tot allò que li havien ensenyat com a molt important no és més que una col·lecció de convencions socials, de tòpics i de models que poc tenen a veure amb ser persones humanes.

 

El desllorigador de tot això, és aquella famosa pregunta que d’infants i adolescents ens havien fet tantes vegades: Què vols ser quan siguis gran? Mentre la gran majoria de nosaltres l’hem respost amb el nom d’un ofici, d’una professió, d’una titulació, pocs ens adonàvem de la seva transcendència.

 

Què vols ser quan siguis gran?, és la pregunta que ens hem de fer cada dia, tinguem l’edat que tinguem, siguin quines siguin les nostres circumstàncies. I a mesura que ens la fem, anirem descobrint que hi ha quelcom més important que la família, la feina, la posició social i totes les fites externes que hom pugui imaginar. Descobrirem que el més important en la nostra trajectòria és esdevenir éssers humans, lliures i feliços.

 

Així, doncs, els fonaments de la nostra felicitat rauen en la nostra relació amb nosaltres mateixos, en la quantitat d’amor i de respecte que ens dispensem, en el desaferrament de la nostra trajectòria passada, en la nostra capacitat de perdonar-nos els errors i d’agrair-nos els èxits, en la nostra habilitat de viure i gaudir de tots i cada un dels instants de la nostra vida.

 

Només així, esdevindrem éssers humans capaços de ser bons companys, bons amics, bons pares i bons professionals. Per aconseguir-ho, cal que ens esmercem a reordenar la nostra escala de valors, substituint les fites superficials per consecucions transcendents.

 

Què vols ser quan siguis gran?

 

Regina Ferrando

11 de novembre de 2004