EL RIU DE LA VIDA
La nostra vida, des
del naixement fins a la mort, és un seguit de relacions amb les persones i
objectes que ens envolten. La cultura del món ens submergeix en una visió
segmentada de la realitat que ens fa creure que estem separats de tot i de
tothom, que tot depèn de les nostres forces i que vivim aïllats. Això sovint
ens enfonsa en una sensació falsa de solitud que ens trasbalsa i ens fa cercar
constantment el recolzament, l’acceptació i la dependència dels altres.
Aquesta visió, se’ns
fa palpable en moments concrets. Recordeu sinó situacions de separació
dolorosa, quan pels motius que siguin es trenca una de les nostres relacions o
bé quan perdem un ésser estimat. Ens situacions així, tenim una clara percepció
de mutilació, sentim com si ens
haguessin arrencat una part de nosaltres mateixos, ens sentim incomplets,
abandonats, decebuts i tristos.
A mesura que, a
través del creixement personal, la nostra consciència s’expandeix, aquesta
visió de la realitat va canviant de forma progressiva, fent-nos veure que
formem part d’un tot. Que tot és energia i que estem íntimament units amb
l’univers. Que cada una de les nostres paraules, cada un dels nostres
pensaments, cada una de les nostres obres, modifiquen la nostra energia i
influencien l’energia de l’entorn, de la mateixa manera que els canvis externs
canvien la nostra manera de viure.
Així mateix, aprenem
a percebre la unitat. Reconeixem que som energia i que aquesta no es crea ni es
destrueix, simplement es transforma. Res en l’univers desapareix sinó que pren
formes diferents. Que els nostres lligams mai no es trenquen sinó que perduren
i que tot allò que hem perdut no és que hagi deixat d’existir sinó que forma
part d’un nou pla de consciència al qual encara no hi tenim accés.
La nova consciència
ens permet reconèixer que mai no estem sols i que no depenem només de les
nostres forces, sinó que formem part d’un univers que ens agombola i ens mena
pels camins que desitgem, i que això és així sense que nosaltres haguem
d’esforçar-nos, simplement hem de lliscar i deixar-nos portar pels signes que
la vida ens va oferint.
Aquest deixar-se
anar, requereix una capacitat essencial: la confiança plena que la vida ens
ofereix a cada instant allò que precisem per créixer. I per aconseguir surar pel
corrent de la vida no hi ha més solució que entossudir-nos a aprendre a
gaudir plenament del moment present.
Només així som capaços d’alliberar-nos de les pors, de les culpes, dels
ressentiments, de la nostàlgia, en definitiva, dels sentiments que ens ancoren
en el passat o en el futur i que ens impedeixen veure les oportunitats que ens
ofereix el present.
Hem d’aprendre,
doncs, a acceptar-nos i a acceptar la nostra realitat, a respectar-nos i a ser
respectuosos amb tot i amb tothom. I així, lliscant joiosament pel riu de la
vida, podrem anar recollint els regals que, a cada instant, la vida ens
ofereix.
Regina Ferrando
21 d’octubre de 2004