EL RIU DE LA VIDA

 

La nostra vida, des del naixement fins a la mort, és un seguit de relacions amb les persones i objectes que ens envolten. La cultura del món ens submergeix en una visió segmentada de la realitat que ens fa creure que estem separats de tot i de tothom, que tot depèn de les nostres forces i que vivim aïllats. Això sovint ens enfonsa en una sensació falsa de solitud que ens trasbalsa i ens fa cercar constantment el recolzament, l’acceptació i la dependència dels altres.

 

Aquesta visió, se’ns fa palpable en moments concrets. Recordeu sinó situacions de separació dolorosa, quan pels motius que siguin es trenca una de les nostres relacions o bé quan perdem un ésser estimat. Ens situacions així, tenim una clara percepció de mutilació,  sentim com si ens haguessin arrencat una part de nosaltres mateixos, ens sentim incomplets, abandonats, decebuts i tristos.

 

A mesura que, a través del creixement personal, la nostra consciència s’expandeix, aquesta visió de la realitat va canviant de forma progressiva, fent-nos veure que formem part d’un tot. Que tot és energia i que estem íntimament units amb l’univers. Que cada una de les nostres paraules, cada un dels nostres pensaments, cada una de les nostres obres, modifiquen la nostra energia i influencien l’energia de l’entorn, de la mateixa manera que els canvis externs canvien la nostra manera de viure.

 

Així mateix, aprenem a percebre la unitat. Reconeixem que som energia i que aquesta no es crea ni es destrueix, simplement es transforma. Res en l’univers desapareix sinó que pren formes diferents. Que els nostres lligams mai no es trenquen sinó que perduren i que tot allò que hem perdut no és que hagi deixat d’existir sinó que forma part d’un nou pla de consciència al qual encara no hi tenim accés.

 

La nova consciència ens permet reconèixer que mai no estem sols i que no depenem només de les nostres forces, sinó que formem part d’un univers que ens agombola i ens mena pels camins que desitgem, i que això és així sense que nosaltres haguem d’esforçar-nos, simplement hem de lliscar i deixar-nos portar pels signes que la vida ens va oferint.

 

Aquest deixar-se anar, requereix una capacitat essencial: la confiança plena que la vida ens ofereix a cada instant allò que precisem per créixer. I per aconseguir surar pel corrent de la vida no hi ha més solució que entossudir-nos a aprendre a gaudir  plenament del moment present. Només així som capaços d’alliberar-nos de les pors, de les culpes, dels ressentiments, de la nostàlgia, en definitiva, dels sentiments que ens ancoren en el passat o en el futur i que ens impedeixen veure les oportunitats que ens ofereix el present.

 

Hem d’aprendre, doncs, a acceptar-nos i a acceptar la nostra realitat, a respectar-nos i a ser respectuosos amb tot i amb tothom. I així, lliscant joiosament pel riu de la vida, podrem anar recollint els regals que, a cada instant, la vida ens ofereix.

 

Regina Ferrando

21 d’octubre de 2004