CONSCIÈNCIA
“De tots els animals
de la creació, l’home és l’únic que beu sense set, que menja sense tenir gana i
que parla sense tenir res a dir”. John Steinbeck
Si una cosa és comú
en la majoria de nosaltres és el percentatge d’inconsciència que ens acompanya
en molts moments de la nostra vida. L’aprenentatge que hem anat acumulant a
través dels anys s’ha centrat, gairebé únicament, en tot allò que té relació
amb el pla intel·lectual, deixant de banda altres aspectes de la nostra
personalitat, fonamentals a l’hora d’explicar el món i tot el què s’hi mou.
Així, ens hem oblidat d’escoltar el cos, únic element que ens lliga al moment
present, cosa que ens fa, sovint, viure de forma irracional.
La societat
desenvolupada té com a objectiu fonamental l’adquisició del poder suficient per
viure en l’abundància, oblidant pel camí quines són les nostres necessitats
vitals. Així, hem anat estructurant unes normes de vida, que ens indueixen a
menjar quatre cops al dia, a unes hores determinades, a beure dos litres
d’aigua al dia, perquè ens han dit que això és sa, i a parlar de qualsevol
tema, malgrat que sigui desconegut per a nosaltres. Ens hem creat, doncs, unes
necessitats artificials que, en moltes ocasions, ens porten a la malaltia i al
fracàs.
Tot això ens porta a
una acumulació de vivències inconscients que, a poc a poc, ens van apartant de
les nostres autèntiques necessitats.
Hem perdut la
sensació de gana i de set, perquè no escoltem el cos, ni li donem temps per
viure aquestes sensacions. Simplement mengem perquè és l’hora o bevem perquè
ens han dit que és saludable. De la mateixa manera, tenim la sensació que hem
de parlar, tot i que potser no caldria, perquè ens sembla que si no ho fem
donem una imatge de desconeixement o de debilitat.
El fet de no
escoltar el cos, ens porta a l’error de convertir la ment en protagonista i
deixem que aquesta sigui la que ens marqui l’ordre de prioritats. Quantes
vegades, si no mengem a l’hora que toca, ens sentim defallir i tenim sensació
de mareig, quan tots sabem que per naturalesa podríem passar uns quants dies
sense menjar, sense que això volgués dir que hem d’emmalaltir.
La ment, quan esdevé
protagonista, ens ancora en un món irreal, curull de pors, de culpes i de
ressentiments. Un món que fa que la nostra vida esdevingui rutinària i sense
sentit.
Per poder ser
feliços, hem de recuperar la vivència del present i l’aconseguirem escoltant el
cos, cosa que ens permetrà menjar i beure el suficient per viure i no viure per
menjar i beure i, alhora, serem capaços de parlar només quan tinguem alguna
cosa autèntica a dir. Només així, creixent en consciència, esdevindrem persones
completes i felices, capaces de ser un regal per a nosaltres mateixes i per a
tots aquells que ens envolten.
Regina Ferrando
30 de setembre de 2004