L’ESPIRITUALITAT

 

L’espiritualitat és la fita de tot camí de creixement personal. És la conseqüència d’una forma determinada de viure, d’una faisó de relacionar-nos amb nosaltres mateixos i amb tot allò que ens envolta,

 

Les persones espirituals, externament, no es diferencien de les que no ho són. Tenen un nas, dues orelles, dues cames com tothom. No els llueix una aurèola sobre el cap, ni leviten, ni van necessàriament cada dia a l’església.

 

Les persones espirituals es diferencien de les altres només en la manera com viuen. En la quantitat d’amor incondicional que desprenen i en el respecte que demostren per tot allò que les envolta. No miren d’arreglar-nos la vida, no donen consells, no imparteixen normes, no pretenen ser mestres de res, simplement flueixen per la vida en total harmonia amb l’Univers.

 

Massa sovint, imbuïts per tòpics, ens imaginem una estampa determinada d’aquelles persones que han adquirit un nivell de consciència superior, que els permet gaudir plenament de la vida, perquè viuen constantment aquí i ara i respecten els altres amb una gran escrupolositat. Ens imaginem mirades perdudes en l’infinit, rostres il·luminats i aspectes angelicals.

 

Així, moltes vegades, caiem en la temptació de mostrar una disfressa evolucionada de nosaltres mateixos, que l’única cosa que fa és amagar una personalitat reprimida, que precisa constantment l’aprovació dels altres per sobreviure.

 

La vertadera espiritualitat ens permet reconèixer i gaudir de la soledat que és intrínseca a tots els éssers humans. Tot i que visquem envoltats de gent, la nostra felicitat més íntima depèn de la nostra relació amb nosaltres mateixos, de la capacitat d’acceptació de totes les nostres mancances, de l’expressió lliure i respectuosa de les nostres emocions, de la transparència dels nostres pensaments i de l’esperit de servei senzill i tossut a fer la vida fàcil a tots aquells que ens envolten.

 

No ens hem de deprimir si no tenim visions sobrenaturals, si en la nostra vida no hi ha res d’extraordinari, si no sentim música celestial als nostres timpans i si passem desapercebuts.

 

La nostra obligació primordial és ser feliços i fer feliços a aquells que ens envolten i en això hem d’esmerçar tots els nostres esforços. Tota la resta esdevé secundari i irrellevant i, fins i tot, superflu si ens impedeix acomplir la nostra missió.

 

Per això, cal que ens plantegem un treball conscient i constant de creixement personal que ens permeti adquirir les eines necessàries per esdevenir éssers complets. Si aconseguim ser feliços a cada instant, haurem acomplert amb la nostra comesa i, com a recompensa, esdevindrem un regal tant per a nosaltres mateixos com per a aquells que ens envolten.

 

Regina Ferrando

23 de setembre de 2004